UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Androgos

Dante mentia.
Menteix tothom qui escriu.
No hi ha cap cercle,
ni abims, ni mars ni embuts.
Només poetes
i monstres d’ulls sagnants.
El foc no crema.
El temps és limitat.
Plató pinta ombres.
Heràclit neda a un riu.
Sota les voltes,
voleien muricecs.
El cel és d’obra
i hi ha una obscura estela
de fang que diu:

“Les dones són pecat.”

Déu ni les mira.

PONS, Ponç

L’únic significat del títol, plausible, seria el composat per “andro”, d’home, i “gos”, de ca. Així com l’“andrògin” és aquell ésser entre home i dona, “androgos” seria un home-gos. I és que tot el poema tracta, sembla, de fer tocar de peus a terra el lector. El començament és molt contundent: “Dante mentia. Menteix tothom qui escriu”. La tesi de Dolors Ollé, que “ningú es pren seriosament els poetes”, hi seria relacionada. És la tesi contrària a la d’aquells que afirmen que és la vida, la mentida. “No hi ha cap cercle” (no existeix la perfecció), ni “abims” (els abismes romàntics), ni “mars ni embuts” (mars com a realitats incommesurables, i embuts com a cavitats per on pot sortir aigua o lava). “Només poetes/ i monstres d’ulls sagnants”: o la buidor de la cultura per ella mateixa, o la feredat de la natura salvatge. “El foc no crema”, si no t’hi acostes, segur que no, deia Florenci Salesas. “El temps és limitat”, i Plató i Heràclit també són limitats. “El cel és d’obra”, de fang, perquè només amb allò artesanal es pot expressar el sublim. “Les dones són pecat”, “Déu ni les mira”: Déu, com tot cer celestial, és de tornada de tot. Com ho ve a ser tot poeta de poesia romàntica.

En definitiva: la veu poètica descriu un home que s’arrossega més aviat per terra, com un gos, sense aprofitar les mans lliures per mirar una mica més el cel, tal i com aquestes mans lliures li ho permetrien.