UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 12 de setembre de 2009

On pensaves una cambra

Carrers buits, poble fantasma.
Bufa el vent arran de terra
i matolls lleugers d'herbei
suren, vaguen lentament
en un remolí de pols.
Una finestra grinyola
i s'obre de bat a bat:
del mig de la plaça estant
veus desert i un cel molt blau
on pensaves una cambra.

SUBIRANA, Jaume (de Pel viure extrem)

Es tracta d’un “poble fantasma”, irreal com en un somni, perquè segurament es tracta de l'inconscient. ”el vent arran de terra” seria la poesia que toca de peus a terra, tot i que amb“veus desert i un cel molt blau/ on pensaves una cambra”: es queda amb la vista sense habitació, amb la contemplació sense marc, l’exterior ha entrat en l’interior. Segurament se li fa clara una idea, tan que no necessita el suport físic en forma de lletres, de versos.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Jo hi veig una gran sensació de melangia, d'haver perdut allò que tenia a la cambra i un retorn a la més absoluta solitud.
M'agrada molt.

Helena Bonals ha dit...

Si et quedes només amb la vista sense habitació, evidentment et trobes molt sol, com en un desert, però lliure, sense haver de trepitjar el terra. Molt suggerent, la teva idea, m'ha fet pensar.