UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 14 de setembre de 2009

Patrimoni

El verd del vent entre les fulles,
l'ombra de l'hora a la paret,
el gest que fa mentre es despulla
i l'aire que ens envolta, net
de paraules com una treva:
el món és ple de coses meves.

SUBIRANA, Jaume, dins El rastre de l'animal més lliure

Més enllà del que diu el poema textualment, hi ha el que no es veu ni es toca, la Poesia. És en aquest sentit que el món “és ple de coses” seves, del patrimoni del poeta. Però que d’alguna manera ja no són només el seu patrimoni, passen a ser en part dels lectors. La poesia és com el vent, com una ombra, com “el gest que fa mentre es despulla”: metafòricament el poema es despulla del que és accessori, aconseguint d’expressar allò essencial. I literalment, hi ha poesia en el fet de fer un gest “mentre es despulla”, seductor. "l'aire que ens envolta, net/ de paraules com una treva": la poesia és tan important pel que diu com pel que no diu, la buidor de l'aire és comparable a una treva en l'escriptura, de fet els poemes són fets per ser recitats en aquest aire, al capdavall.

9 comentaris:

Joana ha dit...

Un fantàstic poema que espressa molt bé el que ens apuntes al teu comentari.
Qina casualitat! no tenia ni idea que anara a coincidir amb el color verd. Per a mi suposa la llum, la claretat d'idees, la motivació, una sensació agradable que sovint sol durar poc de temps, és per això que em fa por quan la veig perquè no voldria que desapareguera mai, però tot té una durada, res és etern ni durader, tot a la vida és inconsistent.
La idea del poema em va vindre després de fer la traducció de "L'exaltació de la llum" que pots trobar als comentaris del blog "Tierras prometidas". Però jo li he donat un altre sentit al meu.
M'agradaria, si no és un abús de confiança, que li donares un cop d'ull i m'anotares si creus que respete el poema original. És una tasca molt difícil a la que m'he tirat de cap i valoraria molt la teua opinió.
Si no pots, no passa res, fes-ho sols si suposa una satisfacció per a tu. Sé que estàs enamorada dels poemes com jo i és per això que m'he atrevit a dir-te-ho. Si no pots, t'entendré perfectament.
Una abraçada.

Joana ha dit...

Moltes gràcies Helena, tenir altres altres opcions sempre es molt interessant.

Francesc Mompó ha dit...

Evidentment el títol d'un poema sempre és una clau d'interpretació que ens regala l'autor. En aquest ens fa confessió de quin és el seu patrimoni. És la possessió d'allò especial que està per damunt del que sol veure la gent: Posseeix el color del vent (la gent veiem la fulla i sentim el vent, però no li veiem un color al vent; el jo poètic, sí). El pas del temps l'aprecia per una cosa tan ínfima com l'ombra en la paret (umbral de percepció finíssim aquests dos versos). Després és ell qui es despulla de debò, no li interessa el nu, li interessa el gest que fa la 3a persona. Una 3a persona que relliga al seu jo en una 1pp (ens). Aquest aire que els envolta és pur, net de paraules. S'hi sent posseïdor, se sent ric; ho remata al darrer vers quan diu que el món és ple de coses d'ell. Ell posseix tot un reguitzell de minúscules coses que el fan feliç perquè allò mai ningú no li ho pot llevar.
Em recorda, pel fons, aquell poema de Beaudelaire (crec que es deia el fam) en què veient un animal podrit en un camí recordava l'amada que l'havia abandonat i deia que ell també es podriria com l'animal, però que la bellesa que tenia quan estava amb ell romandria sempre intacta dintre seu.
Potser haja desbarrat una mica massa, jo.
M'excuse per l'atreviment d'haver comentat també un poema quan tu ho faç tan bé.
Salut i Terra

Francesc Mompó ha dit...

Tres errades, ho sent:
el poema que referenciava era "el fem", crec que en francés era La vermine (un munt de verms, de cucs). Després volia dir que qui es podriria era la tercera persona "ella". I per últim, evidentment és "fas" i no "faç".
Salut i Terra

Helena Bonals ha dit...

Això del "verd del vent" m'ha seduït tant com allò del "gest que fa mentre es despulla"! El verd que és metonímia i sinestèsia alhora: són les fulles per on passa el vent, que són de color verd, i el vent es mou en un terreny on generalment no hi ha colors. És ben veritat que aquesta doble imatge recolleix el concepte de poesia que dius tu, allò immaterial que omple només els que hi són predisposats.

La relació amb Baudelaire és interessant també. Me'l llegiré, el poema.

En general, m'ha deixat garratibada, la teva interpretació! Ets molt benvingut.

Vicent ha dit...

Helena, gràcies per deixar un comentari a l'entrada del meu bloc on vaig publicar el poema que havia escrit. Per suposat que el pots penjar amb el teu comentari. M'afalaga que el comentes, de fet, i que t'agrade.

Pel que fa al significat, no sabia si s'entendria, donat que m'expresse amb un llenguatge no massa directe. Tot i així, m'ha agradat el teu comentari que, a més, no va gens desencaminat.

Al poema parle de la por a la mort, a deixar d'existir. Un pensament obsessiu i antic: vaig començar a tenir por a la mort fa molts anys. Una por que havia aconseguit arraconar i que, després de molts anys, es fa present de nou i no aconseguisc apartar: "excés de realitat", veure la realitat -la nostra finitud- amb una claredat excessiva. És per això que al poema dic que tracte de recuperar "l'oblit consolidat": apartar eixe pensament obsessiu del dia a dia; recuperar "el punt de mira": un ordre mental on la por a la mort queda a un racó, sense ocupar protagonisme.

Gràcies de nou.

Francesc Mompó ha dit...

Hola Helena, em permet la gosadia de recomar-vos l'adreça d'un poeta amic meu. Feuli una miradeta; en quedareu enganxats.
http://perebesso.blogspot.com/
Salut i Terra

Jesús M. Tibau ha dit...

felicitats per compartir la llista de blogs finalistes al Premi Blocs Catalunya, categoria Literatura.
Salut

Helena Bonals ha dit...

Francesc:

És el poema "Una carronya", "Une charogne", el que tu dius.

El Pere Bessó, me l'he de mirar amb calma, que m'han fet finalistes els meus dos blocs! No em puc concentrar pas.