UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Paraula nua

Ja no veus en la nit més que terres foranes, paraules perdudes i versos tatxats.

Tu ets només perquè escrius.

El llenguatge romànic que llaures i estimes et fa ser i comprendre. Sense ell tot és buit.

L’escriptura és un fil, un cordó umbilical que t’uneix a la vida que et fuig com embosta de fum de les mans.

Lector insomne que ocult vol ser lliure i secret, t’arrabasses el cor i l’esprems sobre el full.

Àvid d’aire i espai, net de gebre i tardor, mentre mires el bosc que barbull perfumat, lent t’inventes un temps que t’acull i, corcat, cantes ebri l’enyor que ja no pots viure.

PONS, Ponç

El poeta es despulla, parla amb sinceritat. La veu poètica ja no veu en la nit, en el cor, més que “terres foranes”, lluny en el temps, “paraules perdudes” que la memòria no retén, “versos tatxats” per l’experiència. El poeta existeix perquè escriu, no només perquè pensa. El “llenguatge romànic” (perquè és metafòricament antic) que llaura i estima, és l’únic que l’omple, i l’escriptura l’uneix a la vida que perd, al seu passat. El lector o el mateix poeta, exprem el cor “sobre el full”, una imatge fantàstica sobre el procés creatiu: com més has estimat, més rendiment artístic en treuràs! “i, corcat, cantes ebri l’enyor que ja no pots viure”: el corc seria com la mort que se’ns va menjant de mica en mica, la veu poètica seria èbria de poesia, una borratxera impune. “l’enyor que ja no pots viure” indica la fredor, la falta de sentiment a l’hora de descriure aquest sentiment en poesia.