UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Foc

D.H.Lawrence només atinava a mitges:

El foc no pot il·luminar el foc.
Allò que s’ il·lumina pel foc no és foc.
El foc cala la túnica de la primera donzella dessagnada,
el foc il·lumina el cresol de l’alquimista reflectit en la copel·la,
la pudor de les aigües en les nits de marjal.
Tots els focs, un únic foc, element de natura,
passió de la fusta,
pell acaronada predient allò lògic,
un ballo in maschero.
El foc lluent i net,
com si s’oposàs a la foscor i a la brutícia.
Però sovint oblidem que la guspira
naix de la foscor,
com l’arc del cel de la pluja,
i acarem de bades el foc a la mort,
la sang gelada en pacte amb la màquina de Satan.
El foc, l’esperit de la creació, en diem,
però sabem que és també segell solitari.
Foc lliure, maternal i, si de cas, caut:
no esperona el creixement de cap vida,
ni suporta l’amàs de troncs oblidat
sa l’arrossegament de les aigües.
Només el neguitós de la foguera engrandeix
en l’encontre,
a l’aguait del dolç cauteri:
accepta el foc,
accepta de bon grat gran sacrifici,
el rònec honor de la cendra.

BESSÓ, Pere

“D.H.Lawrence només atinava a mitges:/El foc no pot il·luminar el foc/ Allò que s’il·lumina pel foc no és foc.”. No conec aquesta referència, però sí que em sembla que sé quina és la tesi de la veu poètica, en relació a John Donne. El qual deia que una relació amorosa no hauria de ser com el sol que il.lumina la lluna, sinó una relació d’igual a igual: jo sóc el sol i la lluna alhora i tu viceversa amb mi. Però tal i com diu la veu poètica, el foc no pot il.luminar el foc, allò que ja crema. Per estar molt enamorat, l’altre no ho ha d’estar gaire, en definitiva. Una idea molt agosarada.

Podria ser que no existís l’amor d’igual a igual, perquè o estimes o ets estimat, o hi ha contrast, un fosc i l’altre clar, o no hi ha res? En tot cas quan passaria això, estimar i ser estimat, seria un gran amor.

Relacionat amb això: “Però sovint oblidem que la guspira/ naix de la foscor”, de la mateixa manera que l’alba neix de la foscor de la nit, la foscor és necessària perquè ressalti la llum. “El foc lluent i net,/ com si s’oposàs a la foscor i a la brutícia” un element sembla que necessita l’altre, a la vida.

“pell acaronada predient allò lògic,/ un ballo in maschero”: allò lògic, allò que es mostra; les masqueres, allò que s’amaga. La llum del foc, del sol, en definitiva, i la foscor.

“Només el neguitós de la foguera (només el qui vol ser il.luminat pel foc, qui vol entendre un poema, per exemple) “engrandeix en l’encontre”/ “a l’aguait del dolç cauteri” (foc utilitzat per cremar teixits orgànics): pot connotar el sexe, aquest foc.

“Accepta el foc/ accepta de bon grat gran sacrifici/ el rònec honor de la cendra”: accepta el foc i el que comporta, fins i tot el rònec l’honor enderrocat de la cendra, dels sentits. Una reflexió: segons aquest poeta, doncs, un amant de la poesia no pot arribar a constituir un sol per ell mateix, no pot competir-hi, amb l’obra, s’ha de conformar amb fer la llum que fa la lluna. Per altra banda tan bella. Arribar a interpretar el sentit general d’una obra sempre és difícil.