UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Els fluents del palp

A Carmelina Sánchez-Cutillas


Les meues mans
tenen l’afluència dels rius,
l’emprenta dels dits als capcirons de la rosa humida,
la rosa gebrada en les dunes de la consciència,
testimoniatges dels raigs del sol en blat moro,
geografia en la pedra rosetta del fals desert,
el palp del gerro oblidat en les arenes del somni del desert,
la còpia del jo sóc l’altre,
destravat,
refet subjecte del poema.
Les meues mans acaronen l’arena agarena,
el pou del desert en la boca inabastable de gerro
que amb prou feines justifica la buidesa de les paraules,
la mera hipòtesi del desamor a destralades,
la crema de la romeguera
que sí es consumeix amb greix de porc
en la festa de Sant Antoni,
quan els quints es la deixen llepar
per Viliento,el primogènit,
el comte del Pla de Blai
a la porta del cementeri.
Les meues mans tenen el tacte del forrellat de la garjola
amb excrements,
coneixen la maquinació del gest,
la muda del pensar,
la memòria lleu,
la sorpresa de l’estalonament del mannà.
A cadascun, però, el seu sant Martí,
el destí
el desencert,
la potejada de la vida mesurada,
El descompassament del veïnatge,
el beguinatge,
la por –no la joia- de viure,
la vida menuda de les mans que s’alcen.

BESSÓ, Pere (inèdit)

Les mans de la veu poètica, amb les que pot escriure, són alhora apassionades (amb “l’afluència dels rius”), i delicades (“l’emprenta dels dits”), com “la rosa gebrada”, allò gelat enmig de “les dunes de la consciència”, allò molt càlid. Aquest contrast entre “els fluents del palp”, també seria reflectit en els “testimoniatges dels raigs de sol en blat de moro”: el resultat natural de l’efecte del sol sobre la planta de blat de moro, d’allò que s’estima (el sol) en la poesia. La “pedra rosetta del fals desert”, seria la interpretació de la poesia, que sembla que sigui única i no ho és, generalment. “La còpia del jo sóc l’altre” (el lector de poesia), “destravat” (amb deseiximent en comentar), “refet subjecte del poema” (el subjecte passa a ser el lector, que s’hi projecta). Les dues vegades que surt la paraula gerro són significatives: parla del “pou del desert” en contrast amb “la boca inabastable del gerro” (la superfície del poema, com la del mar). És difícil de dir alguna cosa profunda, que justifiqui la “buidesa de les paraules”, més enllà de parlar del “desamor a destralades”, queixant-se, cal fer “la crema de la romeguera” (desfer-se d’una cosa o persona que és una nosa).

“Les meues mans tenen el tacte del forrellat de la garjola/ amb excrements”: aquell efecte del resclosit a vegades. “coneixen la maquinació del gest” (de calcular l’acció), “la muda del pensar” (el canvi d’opinió), “la memòria lleu” (involuntària, creativa), “la sorpresa de l’estalonament del mannà” (mannà: recursos inesperats que ajuden a resoldre una situació materialment precària, com passa amb la creativitat).

“A cadascun, però, el seu Sant Martí,/ el destí/ el desencert”: cadascú sap què és el que el fa feliç, amb espina i tot (el desencert). “la potejada” (de moure un animal les potes de davant) pot referir-se al tocar de peus a terra i volar amb les mans, lliures (de davant), el que pot fer l’home, que pot alçar els ulls al cel.

“El descompassament del veïnatge, el beguinatge”, és com viure sota certa regla religiosa sense pertànyer-hi, paral.lel al que hem dit que pot fer l’home amb les mans. “La por –no la joia- de viure”: és el vers central en el poema com a conclusió. Em recorda els versos de Wislawa Szymborska -dins aquest bloc-: “Alegria d’escriure./” (no de viure), “Facultat de perpetuar./ Venjança de la mà mortal”. La veu poètica exalta la por irracional del primitiu, el nen, i l’artista davant la natura; la subestimació important de la vida d’aquell qui se sol dedicar a escriure, de qui vol trepitjar al mínim, amb “la vida menuda de les mans que s’alcen”, el món de les convencions, de l’empatia, dels sentits: la veu poètica es decanta doncs, entre els fluents amb què palpa, amb què fa poesia, per l’art, per allò més abstracte, almenys en aquest poema.