El cant del cigne dels dubtes
¿A quién llamar?
¿A quién llamar desde el camino
tan alto y tan desierto?
Jacobo Fijman
No entonaré el cant de cigne del darrer amant.
Com tindre l’absoluta certesa
que és ara quan toca cridar i omplir
de sanglots el calder gelat de l’hivern?
En la menuda escala de formigues
en la coïssor del dubte?
En la confusió del desig escaldat
per una subtil irrupció de la febre?
En el crit, al capdavall, de bestiola dolça
que s’enlaira cap al zenit i al nadir,
amb l’amenaça d’afirmar la més arriscada
conjectura arran del seu sexe?
O a l’aguait que el més insidiós recel
comence la multiplicació dels pans i dels peixos?
—comence a dansar amb esparsa urgència
com esperma descaminat que xopa la cara,
massa rabent el pijama que llisca pels llençols
i l’edredó de l’abadia de Paisley
com per a navegar l’estela
que deixà adés el cigne.
BESSÓ, Pere
Sobre la cita del principi: “¿a qui trucar?”: des del camí tan alt i tan desert, des de l’exigència, ens quedem sols. Aquest poema vol decantar el poeta cap a l’acció, la vida, en detriment de la reflexió.
“El cant del cigne”: s’atribueix aquesta expressió a la darrera obra d’un autor. En aquest cas es tractaria d’una extrapolació, d’una imatge: el darrer amor de la veu poètica, i l’“estela” que deixa, el seu cant, en la seva poesia.
“Com tindre l’absoluta certesa/ que és ara quan toca cridar i omplir/de sanglots el calder gelat de l’hivern?”, com saber que és ara que toca de fer poesia de l’amor perdut? Com les formigues que hivernen. Entre el zènit, el punt culminant, l’experiència, i tot el contrari, el nadir, la reflexió, es mou el poeta. L’“insidiós recel” (la desconfiança en l’amor) portaria a “la multiplicació dels pans i els peixos”: l’obra poètica, segurament. “navegar l’estela/ que deixà adés el cigne”: cal anar darrere els bells restes d’aquest amor? Això no cal preguntar-ho, s’ha de sentir. “Massa rabent el pijama que llisca pels llençols”: el moment actual és massa agitat per hivernar, per anar darrere el cigne. Aquests dubtes fan pensar tant la veu poètica, que el resultat n’és aquest poema, si més no.
Fa 1 setmana
Entrades
5 comentaris:
Quan tot s'acaba, sols queda el poema, el fruit dels records d'aquell amor que es multiplica en el record com els pans i els peixos, una imatge que resalta l'exageració que li provoca el fet de poder reviure el desig del seu darrer amant, tot i que no vol entonar el cant del cigne, sempre té el recel.
Com sempre Helena, un poema i un comentari que respiren art per tot arreu.
Una abraçada.
M'alegre molt que hages fet una selecció de poemes d'aquest autor. Per als amants de la poesia és un vertader regal. Li passaré l'adreça del teu blog a Pere Bessó perquè hi faça una passejada.
Una abraçada
Salut i Terra
Helena, m'agrada molt el poema i el comentari. Però després de llegir les vostres interpretacions, em deixeu sense paraules, no sé que dir.
Tornaré a visitar-te, seria molt interessant llegir unes paraules de Pere Bessó.
I ara què hauria de dir! Qalsevol agraïment pel vostre treball em sembla anecdòtic. La tasca que esteu fent és aclaparadora i fèrtil. No només per a la membresia lectora sinó encara per a l'autor/a. En aquest cas he d'afirmar sense cap empatxament que em sou de gran ajut. Tota escriptura necessita l'altra cara de l'espill. I jo tinc la sort inabastable de tindre un bon amic,inexcusable lector dels meus textos i, a gosades que sí, entusiasta propagandista de la meua obra. Sens dubte, Paco Mompó és un germà de la paraula feta carn. En Paco bull l'olla dels sentits de la mar sempre recomençada...
Una abraçada per a les mares del blog. I una de singular per a l'Helena Bonals, que sembla ser l'autora dels comentaris assenyats i creatius als tres poemes del Pere Bessó.
Em teniu prest per a allò en què puga servir-vos.
Vos ho dic de deveres. Ja Teniu un amic (i me n'he fet seguidor, del vostre blog!)
Pere
I jo me n'he fet també, de seguidora del teu bloc. Que per cert és molt extens.
Publica un comentari a l'entrada