UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Al teatre

Quan tancarem
les llums d'aquesta escena
és que tindràs un lloc per mi...

quan desarem
els cants i les disfresses
és que faràs lloc per a mi

fa fred pels estels
pel estels fa fred
tu em mires sempre sense saber que
jo també et miro amb els meus ulls tan
cecs

quan altres veus
millors que aquesta meva
facin festeta en el teu cor

i quedin lluny
els meus talents de fira
és que dins teu tindré un racó

pren-m'hi, pren-m'hi fort
pren-m'hi, pren-m'hi fort
m'has mirat sempre sense imaginar
que també et veig i així m'he enamorat

quan tot baixant
talons i bambolines
l'únic teatre sigui el món

jo no sabré
morir sense mentides
és que em faràs recer al teu cor

tinc tard, tinc tard, sol
fins mai, fins mai, sol
i mentre em mires pensant que no et veig
jo et miro, et sento i t'estimo en secret

de tants amors
que han vorejat la riba
l'únic que em queda és el teu

no em cal el cos
et prenc sols el somriure
hi ha poc camí, i és tan breu... i en tinc
prou

fa fred pels estels
pel estels fa fred
em mires sempre pensant que no veig...

LLACH, Lluís, dins Nu

L’art i la vida en relació a l’amor. L’admiració de l’espectador, la persona seduïda-seductora. La intempèrie d’aquest enamorament: l’amor “sense casa” de Maria Mercè Marçal, el “fa fred pels estels” relacionat amb Margarit. La música, el teatre, es traspassen a la vida, la persona que canta no pot viure sense enganyar-se, sense mentides, ni deixar de tenir la lucidesa del cec. És així com la desitja de lluny, l’altra persona, físicament i mentalment, li “pren sols el somriure” (que bell!). La modèstia del cantant és modèlica: “quan altres veus/ millor que aquesta meva (...)" L’únic que desitja és que li faci un lloc al seu cor. “tinc tard, tinc tard, sol/ fins mai, fins mai, sol”: un amor impossible, en una de les cançons més aconseguides de Llach.