No, Plató, no
No puc imaginar-me res
que menys m’agradés ser
que un esperit desencarnat
incapaç de xarrupejar
o fer contactes amb el món
o respirar les olors de l’estiu
o entendre música i paraules
o especular què hi ha més lluny.
Déu va posar-me exactament
al lloc que jo hauria triat:
el món sublunar divertit,
on l’Home és home, o dona,
i dóna noms propis a tot.
Però puc concebre que els òrgans
que la Natura m’ha donat,
com són les glàndules internes
que s’escarrassen dia i nit
sense mostrar ressentiments
per complaure’m a Mi, el seu
Senyor, i mantenir-me en forma
(no pas que jo els doni les ordres,
no sabria pas com posar-m’hi),
somiïn en una existència
que, ara per ara, no coneixen:
pot ser molt bé que aquesta Carn
pregui per la mort d’“Ell”, deixant-la
a ella lliure, i així doncs poder
esdevenir matèria irresponsable.
AUDEN, W.H. Vint-i set poemes. Traducció de Salvador Oliva. Poesia dels Quaderns Crema
La idea general d’aquest poema és absolutament original. La veu poètica no vol una ànima sense cos (el cos que per a Plató era una presó). Però sí que en canvi vol un cos sense ànima! Un cos que vol la mort de l’ànima, el “déu” del cos, fins i tot, per “esdevenir matèria irresponsable”: igual com “La llum del Sol no sap què fa,/ i per tant no s’erra, i és comuna i bona” (Pessoa, en el seu heterònim Alberto Caeiro). El cos, doncs, és més savi, al capdavall, que l’ànima. Per això, el fet d’acostar-nos a la natura, de ser més animals, més irracionals, ens proporciona més lucidesa que l’enteniment. Aquesta és la tesi més extesa el segle XX. Sempre he pensat com maltractem el cos una vegada rere l’altra, en molts sentits, i que ja estaria bé que el cos reivindiqués més els seus drets, de tant en tant.
Fa 4 hores
Entrades
1 comentari:
No conec l'original. Si traduir ja és una cosa fomuda, traduir poesia ja és el súmmum. El traductor ha de ser poeta, però un poeta capaç de no imposar el seu jo a l'original. I moltes coses més! En fi, una feina terrible, com caminar per un camp de mines.
M'agraden aquest tipus de protestes en contra de les savieses normalment acceptades, sobretot quan estan fetes des del cor i la rauxa, molt més que en l'anàlisi que pretén desmuntar les trampes de l'edifici original... cmentent noves trampes! (parlo de Popper o Nietzsche, tot i que amb aquest darrer, com a mínim, em peto de riure, sóc així de bèstia). El que tu comentes és perfecte, no hi voldria afegir gairebé res més.
M'agrada la rebotada del poeta, aquest agafar-s'ho a la tremenda, amb una certa bogeria vital, en dirien epicuria alguns. Al capdavall, Epicuri no estava tant lluny de Plató, tampoc. El poeta defensa la sensualitat, l'exploració intensiva de tots els sentits i mirar, si es pot de descobrir-ne de nous. Com tu dius, l'exhortació a ser més animals, més irracionals.
De vegades cal donar un cop de puny damunt la taula i engegar-ho tot a rodar, perquè tanta saviesa asfixia. Després u es troba amb més forces per posar-ho tot al seu lloc. L'error, crec jo, és continuar la resta de la vida donant cops de puny i destruint. Un cop de puny damunt la taula ha de ser un punt de partida per a construir una cosa nova.
Gràcies per aquesta traducció.
Publica un comentari a l'entrada