UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

How do I love thee, let me count the ways.
I love thee to the depth and breadth and height
my soul can reach, when feeling out of sight
for the ends of Being and Ideal Grace.
I love thee to the level of everyday's
most quiet need, by sun and candlelight.
I love thee freely, as men strive for Right;
I love thee purely, as they turn from Praise;
I love the with the passion put to use
in my old griefs, and with my childhood's faith;
I love thee with the love I seemed to lose
with my lost saints,-I love thee with the breath,
smiles, tears, of all my life!- and if God choose,
I shall but love thee better after death.

BARRETT BROWNING, Elizabeth, Sonnets from the Portuguese


¿Que com t’estimo? Ara t’ho diré.
T’estimo fins al fons, l’ample i el cim
de l’ànima que a les palpentes cerca
els límits de la gràcia i l’existència.
T’estimo en el viure de cada dia
sota el sol i a la llum de les espelmes.
Lliurement, com cerca l’home la Fe,
purament, com fuig també de l’Elogi.
T’estimo amb tota la passió esmerçada
en la pena i amb una fe infantil.
T’estimo amb l’amor que creia perdut
amb tots els morts. T’estimo amb tot l’alè,
Riure i plor de la vida – I si Déu vol,
T’estimaré més després de la mort.

(Sonets de la portuguesa)


Com un Cyrano, l’autora broda la resposta a “¿Que com t’estimo?”: En l’ànima i el cos, en el sol i la llum de les espelmes. Estima buscant la Fe, fugint de l’Elogi: per a ella la persona estimada no és un propòsit, sinó una passió. Estima sense estratègia de seducció, amb una fe cega, com només ho fan els infants. La “passió esmerçada en la pena” parla del dolor d’estimar. Que “creia perdut amb tots els morts”, els clàssics, com Petrarca. Sorprèn que una dona proclami als quatre vents, amb tanta gràcia, el seu amor, a finals del segle XIX.