UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Un feu distinct m’habite, et je vois froidement
la violente vie illuminée entiere...
Je ne puis amer seulement qu’en dormant
ses actes gracieux melangés de lumiere.
Mes jours vennient la nuit me rendre des regards,
après le premier temps de sommeil malhereux;
quand le malheur lui-même est dans le noir épars
ils reviennent me vivre et me donner des yeux.
Que si leur joie éclate, un écho qui m’éveille
n’a rejeté qu’un mort sur ma rive de chair,
et mon rire étranger suspend à mon oreille,
comme à la vide conque un murmure de mer,
le doute -sur le bord d’une extreme merveille,
si je suis, si je fus, si je dors ou je veille?

VALÉRY, Paul


Un foc distint m’habita, i veig fredament / la violenta vida il.luminada, entera… / Ja no puc estimar, si no és quan dormo, / els seus actes graciosos barrejats de llum. / Els meus dies venen de nit a tornar-me mirades / passat el primer moment de somni infortunat; / quan l’infortuni es troba, ell mateix, dins el negre espars, / tornen a venir per fer-me viure i donar-me ulls. / Que si llur joia esclata, un eco que em desvetlla / no ha llançat sinó un mort a ma riba de carn, i el meu riure estrany em penja de l’orella, com de la buida conquilla un murmuri de mar, / el dubte -al caire d’una extrema meravella, /si sóc, si vaig ser, si dormo o bé si vetllo?

La veu poètica fa servir les imatges del dia i de la nit per parlar del seu món interior. Es tractaria d’“un foc distint”, el que habita el seu interior, perquè és un foc en fred, el del record d’una antiga relació. L’estima? En tot cas de nit, no de dia, amb la poesia, allò menys racional, l’art en contraposició a la vida. Però es tracta sempre d’“un mort”, d’una relació irrecuperable. “Com de la buida conquilla un murmuri de mar” és una imatge fantàstica sobre el retorn del passat. És a dir que aquest amor hauria estat tan gran com el mar, del qual només en quedaria el record que seria com el murmuri que produeix un cargol de mar buit, sense vida. Però “el dubte”: ¿realment és així, realment ha viscut una edat d’or, o bé és de nit que estima més encara, per la imatge idealitzada que en té, vetlla enlloc de dormir?