UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 5 de març de 2009

No sé jugar amb màscares

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D’uns pocs pensaments clars
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
Dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l’espera de l’alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci.

ANGLADA, Maria Àngels, No sé jugar amb màscares. Diputació de Barcelona, 2008

A mi aquest poema em recorda l’heterònim de Pessoa Alberto Caeiro. Pel concepte de màscara, de misteri en l’art, que rebutja, pel primitivisme d’aquest poema, que acaba essent en el fons, tan convencional com qualsevol altre poema. No s’entén a la primera, i amb això n’hi ha prou. Però l’intent hi és, el rebuig de les floritures i el parlar clar, i el poema diu alguna cosa: no es queda en un dur silenci. Hi ha un fort contrast en la “cruïlla” on s’hi creuen els conceptes de: o parles per dir alguna cosa, en art, o calles, ets correcte. Fàcil de dir.