UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 14 de març de 2009

Plaça Rovira

Dessota els plàtans grisos,
les fulles seques, en fregar l’andana,
fan una lleu remor de bateria.
Em recorda la música al cafè
de la plaça, on la seva gavardina
deu esperar, damunt d’una cadira,
després de tant de temps, el meu amor.
Sempre he buscat una mateixa dona,
la mateixa ciutat, una mateixa història
escoltada al soroll perdut i fred
que en les llambordes fan les fulles seques.

MARGARIT, Joan Els primers freds 2004

La gavardina és una metonímia per dir que no hi és present el cos, però sí l’esperit. Ella encara l’estima, però igual com la gavardina és una peça de tardor, les fulles seques també són paradigmàtiques d’aquesta estació de l’any, la dels “primers freds”. La veu poètica sap perfectament què vol, però “el soroll perdut i fred/ que en les llambordes fan les fulles seques” li ho impedeix: l’edat, en definitiva, la tardor de la vida.


Poètica

Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
Fins al llunyà horitzó, la realitat.

MARGARIT, Joan Els primers freds 2004

Poema que parla de la poesia: els poemes, bàsicament, parlen d’amor, de la vida i la mort, i de la mateixa poesia, ha dit algun crític. La idea poètica, pot ser , en el fons, igual que la idea pictòrica, o que la interpretativa: totes les idees permeten d’il.luminar, per un instant etern, l’invisible. Com un llamp ho fa.

1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

M'agrada molt en Margarit. El seu és un llenguatge clar, les seves imatges tenen aquella força que déiem, d'arribar al senyor assegut a la darrera cadira.

Encara que en podríem parlar hores i hores, i omplir pàgines i pàgines, sobre aquests dos poemes, però tu has dit el que calia sobre ells, sense malmetre les seves imatges.

Per cert, La Plaça Rovira és un lloc que m'agrada molt. Plaça dedicada a un guanyador destronat per les circumstàncies. Com a premi, l'home (el senyor Rovira, vull dir) hi té una de les estàtues més divertides de la ciutat. Sembla com si l'ajuntament, a sobre, se n'hi hagi enfotut. Bé, perdona, se suposa que es tractava de parlar de poesia... ja callo, ja callo!