UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 19 de març de 2009

Sonnet CXVI

Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments. Love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove:
O no! it is an ever-fixed mark
That looks on tempests and is never shaken;
It is the star to every wandering bark,
Whose worth's unknown, although his height be taken.
Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks
Within his bending sickle's compass come:
Love alters not with his brief hours and weeks,
But bears it out even to the edge of doom.
If this be error and upon me proved,
I never writ, nor no man ever loved.


No permeteu que posi impediments
a l'enllaç de dos cors; que és amor fals
el qui muda davant dels mudaments
i és deslleial si els altres deslleials.
L'amor és sòlid far que difon llum
enmig de la tempesta i la foscura:
estel per als navilis sense rumb,
estel d'oculta força, allà a l'altura.
No és joguina del Temps, i la bellesa
pot esmunyir-se de la seva falç,
igual com l'amor salva l'escomesa
del temps d'ara, esperant els temps finals.
Si estic en un error -i es demostrés-
no he estimat mai ningú ni he escrit mai res.

SHAKESPEARE, William. Traducció de Gerard Vergés

En aquest sonet tan i tan preciós, hi veig una mica d'ironia, a l'estil de Jane Austen. "No permeteu que posi impediments/ a l'enllaç de dos cors", d'entrada sembla que hi ha algú que objecta, però no cal: "que és amor fals el qui muda davant dels mudaments/ i és deslleial si els altres deslleials": aquesta és la condició que posa l'ull poètic per aprovar la relació. Coneixeu algú que no s'hi torni mai, una vegada rere l'altra, si no és dins l'art, la poesia, les seves obres teatrals? Algú que estimi en abstracte, per a qui l'amor no sigui un joc, en qui l'amor no minvi ni amb la vellesa?

Ja ho pot ben dir al final: "no he estimat mai ningú", o sigui no d'aquesta manera tan exigent, "ni he escrit mai res", això no, diuen que Shakespeare és qui ha creat més després de Déu. Però la vida no es pot comparar amb l'art. Aquest poema era recitat per Kate Winslet a la pel.lícula de l'obra de Jane Austen Sense&sensibility. La connexió entre aquests dos autors no em sembla gens gratuïta, pel que he dit de la ironia. De fet, el valor, el misteri principal d'aquest poema resideix en l'entrada, des del meu punt de vista.

2 comentaris:

joan carles ha dit...

Hola, Helena!

T'explico com veig jo el poema.
Per a mi és un xantatge emocional. El poeta ha estat deixat per la persona que l'estimava i ell per passar-li per la cara que el propi és un amor com cal (un amor que no muda ni davant dels mudaments de l'altre) li escriu aquest bellíssim sonet. I per reblar el clau, si no diu la veritat "és que no ha escrit mai res".

No sé què en pensaràs, però jo ho veig clar. El far és ell, que il.lumina el camí perdut del que l'ha abandonat.

Helena Bonals ha dit...

Ostres, estic completament d'acord amb tu, i no se m'hauria acudit mai! No havia anat tan lluny. Però és que Shakespeare sempre defensa aquest tipus d'amor, menys en "Hamlet", que es fa el desmenjat. És molt "fàcil" en literatura, molt difícil a la vida. Et pendrien per boig, però val la pena de seguir somniant, és el que ens queda...