UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 23 de març de 2009

Mysteries

At night, I do not know who I am
when I dream, when I am sleeping.

Awakened, I hold my breath and listen:
a thumbnail scratches the other side of the wall.

At midday, I enter a sunlit room
to observe the lamplight on for no reason.

I should know by now that few octaves can be heard,
that a vision dies from being too long stared at;

that the whole of recorded history even
is but a little gossip in a great silence;

that a magnesium flash cannot illumine,
for one single moment, the invisible.

I do not complain. I start with the visible
and am startled by the visible.


DANNIE, Abse, New and collected poems. London: Hutchison, 2003


Misteris

De nit, quan somio, quan dormo,
no sé pas qui sóc.

Despert, aguanto l’alè i escolto:
una ungla grata l’altre costat de la paret.

A migdia, entro en una habitació assolellada
i veig el llum encès, sense cap raó.

Hauria de començar a saber que sentim poques octaves,
que una visió mor, si l’observem massa estona;

que fins i tot el conjunt de la història que coneixem
no passa de ser un rumor enmig d’un gran silenci;

que un flaix de magnesi no podrà il.luminar,
ni que fos un instant, l’invisible.

No me’n queixo. Començo amb el que és visible
i el que és visible és el meu començament.


(Traducció de Francesc Parcerisas)



Quan no hi ha la llum de la raó, “de nit”, sorgeixen els misteris. D’entrada, la paraula “misteris” és en contrast amb la tesi del poema, ja que la veu poètica es queda amb el tangible, l’empíric, el transitori. De fet, els misteris que descriu en el poema li serveixen per reafirmar aquesta tesi, per exemple: com pot competir la llum artificial d’una bombeta amb la llum del sol, com pot l’home deixar de ser transitori, com pot l’home entendre l’invisible, els misteris, l’univers, afegiríem. O bé: “que una visió mor, si l’observem massa estona”. A tothom li ha passat, aquella cançó que ja no ens diu res, aquella idea artística que ja no ens corprèn, aquell amor que esdevé cendra. És la postura realista, però hem de saber que un mateix autor pot proclamar que l’amor és etern en un altre vers, cosa que no sabem si és el cas de l’autor que tractem. De totes maneres, el fet que la veu poètica digui “hauria de començar a saber” demostra que fins i tot s’ha de convèncer ella mateixa, que probablement s’havia cregut massa certes obres. Una cosa és veritat: no hi ha ni un bri de palla en aquest poema.

2 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Excel·lent poema i molt bona la traducció: sense inventar res el senyor Parcerisas ha aconseguit respectar l'original (de vegades el que cal per respectar és just el contrari) Però les imatges de l'original són tan potents que no perden en ser vessades al català.

Joana ha dit...

Helena, passe des de l'enllaç que ens has deixat. No coneixia aquesta entrada. Per la data veig que era de quan jo començava amb el bosc i encara no coneixia el teu.
M'agrada molt aquest poema, però em quede amb els darrers versos:

"No me’n queixo. Començo amb el que és visible
i el que és visible és el meu començament".

Moltes gràcies per tot!!!