UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Jo

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m'entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l'amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull carrera de poeta.
Ai las! Lletraferit de l'A a la Z
en llengua fosca i en país petit!

COMADIRA, Narcís

La veu poètica parla d’ella mateixa, com a Narcís Comadira, “gironí”, començant pel nom. El “cabell fosc” enllaçaria amb la “llengua fosca”, llengua de país del sud. Per un cantó infantil, “marrec”, i per l’altre, profund, madur: “trist”. Com molts creadors més o menys inadaptats. “Romàntic una mica”, a contracorrent “en el temps que vivim”. Li agraden els clàssics, el cànon. Té anhel de transcendència i alhora té consciència de finitud, toca de peus a terra. Paral.lel a això darrer: fa versos sense esperar que tinguin ressonància ni que s’hi pugui guanyar pas la vida, en un doble “darrer sentit”, “ets poeta: moriràs sense una pesseta”. La “llengua fosca” també té un doble sentit: la morenor física, i l’opressió ideològica del català.