UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

FUSTER, Joan, dins Escrit per al silenci, (versió de Lluís Llach)

La riba és el punt on el corrent de l’aigua (la passió) es troba amb la terra del costat del riu (el cos). “un deix d’idea”: relació del cos que no oblida les idees, l’amor. La mà és una metonímia del cos. “i argument negador de la nostàlgia” raó per a l’optimisme llavors i ara. “Jo t’inventava noms i altres carícies”: les carícies són la part més humana d’una relació sexual, igual com el nom en una persona. “moria allarat en clars abismes” i “bell pànic”, dos oxymorons: amor i mort, claredat i foscor de l’abisme romàntic alhora. Posa llar (d'allarat), fonaments, en allò més inestable, arriscat, el que més val la pena, el més clar alhora. Aquí la música de Llach aconsegueix de colpir especialment. Però el nom de l’amant no trasllueix en el poema, al capdavall, que juntament amb la seva “pau, tos muscles”, no coneixerem. Shakespeare feia el mateix: “So long as men can breathe or eyes can see/ So long lives this, and this gives life to thee”: Mentre l’ull miri I l’home no hagi mort,/ viurà el meu vers i et donarà suport” (sonet XVIII, traducció de Gerard Vergés). En el fons l’important és la poesia, l’amor en abstracte, no la persona en concret...