UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 3 de març del 2009

Inici de càntic en el temple

A Raimon amb el meu agraït aplaudiment
Homenatge a Salvat-Papasseit

Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»

ESPRIU, Salvador, Obres completes. Barcelona: Edicions 62, 1968

Catalunya és una qüestió espiritual (som dins d’Espanya pel que diu el DNI), per això la veu poètica fa servir la paraula “temple” i “Ara digueu”, metafòricament parlant.

“Però hem viscut per salvar-vos els mots”: la llengua és fonamental. “davallàvem al fons del nostre somni”: te’n vas al cel un cop has estat a l’infern, diuen.

Els poemes d’Espriu parlen de Catalunya, però poden parlar de molts altres temes, als quals hom vulgui atribuir el mateix sentit. Per exemple: “Cisternes seques esdevenen cims/ pujats per esglaons de lentes hores”: el tema universal de l’escala. És un "inici", un primer esglaó de la recuperació de la nostra nació. Aquests dos versos són molt bells, parlen sols. Me’ls sé de memòria, em són un refugi dins la vida. Per altra banda, aquest poema no té pèrdua.

1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

Poesia escrita al final de la gran foscor (la foscor encara continua, preparem-nos per si torna a ser grossa: això nostre és mooooolt cansat).
El que dius és perfecte: "em són un refugi dins la vida". De vegades hi ha frases que ens salven la vida, realment (i els mots, de passada). Però com molt bé dius, parlant des del dolor en pròpia carn viva, el tema és universal. Només cal aturar-se una mica i escoltar.
Aquest home té unes quantes poesies que són grans, grans, grans. Per a algunes coses som un poble desgraciat però per a d'altres som uns privilegiats. Això, sempre hi quan considerem Espriu com una "cosa".