UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
estel fix mirant-me fit
en la foscor.
D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer; si cavallets de fira,
en constel.lacions.
I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.



D’entrada, l’ull poètic projecta el seu interior a l’exterior: l’hivern “cada cop més àrid” no és més que el seu propi hivern, la seva pròpia vellesa. A més a més fa una sinestèsia amb “taca de silenci” que li serveix per dir que ja no se sent cap “lladruc”, ja no hi ha senyals de joventut. En la segona estrofa el món interior del poeta també es projecta en l’exterior, en encendre la “salamandra dels records”, una estufa de llenya que té un petit vidre per on es poden contemplar les brases, tot el que es pot arribar a contemplar dels records guardats en l’inconscient. Records de projectes que no han arribat a terme, “clivelles al mur” d’esperances frustrades, fins i tot “trossos de marbre” consistents, que es troben en “l’enderroc” també, així com trens que no han dut enlloc. De tot això res no en quedarà quan mori, i ell passarà desapercebut. Si no és perquè un dia “algú”, que no és més que la personificació de la poesia, ha transformat tot això, amb una llum que encega justament perquè proporciona lucidesa, com la del sol o un astre en la foscor, llum com la que es tindria en sortir de la caverna de Plató. Tot queda transformat per la poesia, per la imaginació, fins les coses més prosaiques, amb una sèrie de metàfores. No es pot queixar de la vida, perquè l’important és la poesia. O sigui: “que el que, però, perdura/ ho funden els poetes”. La paraula, sobretot la paraula des poetes és molt important. El poeta doncs, un pessimista vençut per l’entusiasme que deia Espinàs, capgira el començament del poema al final. L’obra poètica li proporciona autoestima, lucidesa, i el redimeix, en definitiva.

VINYOLI, Joan, Passeig d’aniversari. Barcelona, Empúries 1990