UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Cançó de rem i de vela nº XII

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Entre les barques quan passa l’amor,
no s’ha vestit de passades molt llargues,
l’amor que passa a la vora del mar,
curt refilet de pinsà i cogullada.

Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

Perquè a la platja hi estigui de grat,
ni una estrelleta li amagui la cara;
l’amor que passa a la vora del mar,
va sospirant per les nits estrellades.

L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es diu a la vora del mar,
és un amor de molt poques paraules.

Amor d’estrella que apunta en el cel,
amor tranquil si agonitza la tarda,
ran de la cara se’ns gronxa l’airet
i el cant del grill ens arriba a la platja.

Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar,
és un sospir que batega com l'aigua.

Que si per cas hi ha una punta de grop
si xiscla el vent, i si trona, i si llampa,
l’amor que passa a la vora del mar
esporuguit va fugint de la platja.

SAGARRA, Josep Ma. de. Obres completes. Poesia. Editorial Selecta. Barcelona 1981


L’amor que passa “entre les barques”, és el que és digne de passar entre la poesia, de poques paraules, però dient moltes coses, com la poesia, com aquests versos. És l’amor de mida humana, contingut, no una passió completament inabastable. És l’amor que avança de mica en mica, “¿què se n’ha fet de l’amor si ni vel ni pudor no s’oposen al seu avenç?”, he llegit alguna vegada. Si hom es posa neguitós, excessivament tímid o poruc, espanta l’altre. Les estrelles de què parla a la quarta estrofa, no són més que sols molt i molt petits i continguts, per això es relacionen amb aquest amor. Un amor que vol llibertat, fuig de la presó, però tampoc vol anar a parar a les forces desencadenades. T’has d’entregar fins un cert punt, “posar-hi una certa recança”, igual com no es pot dir sempre tota la veritat. A l’estrofa set, el cant del grill connota l’estiu, que és millor que la primavera abrandada. L’amor “és un sospir”, una cosa molt petita i gran alhora. Però “més d’un girant el rostre/ fugirà plorant d’aquí” , diu l’Himne a l’Alegria de F. Schiller. No es pot trair, i tot i que a vegades hi puguin haver desavinences, no s’ha d’arribar mai als llamps. Això és, doncs, la tesi de la veu poètica en aquest poema: només val la pena un amor com el dels paisatges de la Gran Bretanya, recollit, no el de les belleses naturals exhuberants, salvatges, massa directes, elementals. Va a gustos! Ha estat bellíssimament musicat per Llach: http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=199&titol=1363