Rellegint-me
L'instant em porta el seu equívoc
i jo tan sols puc donar-li la raó.
L'ànsia de la monotonia destil•la
el jou nafrat pel pas del temps,
i em desmanega el retorn al passat.
M'escanya el més ínfim pensament
i duc el cor dins un puny de marbre.
L'oblit absent que m'absorbeix
entona els versos més puerils i
es desencadena en mi,
rellegint-me, la fúria del record.
ASSENS, Montse dins el bloc Brisalls de mar
L’instant, allò espontani, és erroni i carregat de raó alhora: de la mateixa manera com allò defectuós, primitiu, és sovint alhora allò més bell en pintura. “L’ànsia de la monotonia”, en canvi, no ajuda a fer poesia. Escanya “el més ínfim pensament”, el lliure albir, i du el cor “dins un puny de marbre”, abstracte, dur, insensible, com ho són els ossos en una persona.
“L’oblit absent” és un epítet, perquè l’oblit és sempre absent, el qual “entona els versos més puerils”, els versos més buits de significat. Però rellegint-se, en canvi, se li desencadena “la fúria del record”. La poesia, una novel·la, sol tenir més força rellegint-la: un poema, com una bona cançó, guanya en la relectura, que pot ser infinita, i més en la memòria.
Fa 1 setmana
Entrades
3 comentaris:
L'oblit absent és un epítet, però dintre del context on es troba es converteix en una bella imatge antitètica on l'oblit es fa presnt i es converteix en record. A més es tracta d'un record molt potent que es manifesta de forma molt clara a l'últim vers on el retroba i l'dentifica amb "la furia".
Molt bona tria, Helena i fantàstic el comentari.
M'agraden molt els poemes de na Montse. Ves per on m'hi passo sovint pels Brisalls i també ella per Anoharra però mai deixo comentari, aprofito ara per fer-ho aquí.
Helena he modificat el poema a una amiga, sols en valencià. M'agradaria que li donares una ullada i em digueres que et sembla així com l'he deixat.
Ja t'aniré avisant de les modificacionssi no et sap greu.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada