Lent: llum i matèria
Llepar la sal, la mel, la fel del teu
somriure
Jo que vaig ser sorra i sóc avui
cristall
per obra d'un gran foc,
jo que m'he sotmès
a l'exigent rigor de l'abrasiva talla,
tinc avui poder
de convocar la flama.
Així
el poeta i el neguit i la paraula
sorra, foc, cristall, estrofa, ritme
-ai d'aquell poema que no inflama!
JOU, David
La poesia és la felicitat i el dolor d’estimar, que deia Maurois, “la sal, la mel, la fel del teu/ somriure”. El poeta va passar de ser sorra, terra, allò més orgànic, viu, a la cristal·lització, l’abstracció en la poesia actual. Per “obra d’un gran foc”: el del sol del passat, ha après l’ofici (“estrofa, ritme”) que li permet de “convocar la flama” de nou en els poemes. El neguit transmutat en poesia, com el pas de la sorra a cristall. “Ai d’aquell poema que no inflama!”: del poema que no colpeix, que no sorprèn ni convenç, que és malaguanyat. El poema ha de ser com un llamp, com un volcà contingut. Fet lentament de “llum i matèria”: d’allò immaterial i allò tangible alhora, els versos.
Extensió
-
El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès...
Fa 1 setmana
10 comentaris:
Estic totalment d'acord amb la teua interpretació.
Aquest poeta el vaig descobrir gràcies a l'esoai de Montse ( L'espai de Galionar, que pors veure a la meua llista de blogs)que li va dedicar un post. Des d'aleshores vaig llegir tot el que vaig trobar a Internet i no sabria dir-te quin poema m'agrada més. M'alegra veure que coincidim en les lectures.
Una abraçada.
Jo no el conec, però m'agrada molt el poema que has escollit i també com el comentes. Ja tinc dos autors per a llegir.
Jo no tinc cap llibre d'ell, però és a la xarxa amb una bona colla de poemes.
Jo, que sóc fill de vidrers i l'he vist treballar moltíssimes vegades celebre amb tendra evocació aquest poema.
Salut i Terra
I com passa la sorra a vidre?
sorra, sosa càustica i foc. Res més.
Moltes gràcies.
He entrat després de dies i dies sense fer-ho, i d'aquí no em puc bellugar: Quin poema!!!
P.S. Tinc molta feina pendent en el teu blog, però he començat vacances -fins al mes de gener!- i podré, suposo, acabar-me els magnífics haikus d'en Feliu Formosa.
Ah!!!, i, a més a més, ha estat per a mi tot un descobriment Jesús Maria Tubau, que només amb el títol del llibre (“A la barana dels teus dits”) n'hi ha per treure's el barret.
David Jou és un gran poeta sitgetà, o, el poeta de Sitges. Cada setmana a l'Eco de Sitges se'n publica un, i la veritat és que són molt interessant, i molt personals.
Però el millor de tot és com sap unir tres coses que en un primer moment semblen incasables: ciència, religió i poesia....
Tinc demanats a la llibreria "A la barana dels teus dits" i un recull de David Jou. Els hi tinc ganes, la veritat! ;)
Publica un comentari a l'entrada