UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

La princesa blava

Però, com deia la Roser,
jo no sóc la nina de la faldella
prisada, que ja ho voldries,
per molt que la mare plorara
la segona vergonya
prou abans del nostre mutu renaixement,
així que pots deixar per a un altre dia
una miqueta més solemne
les mostres equívoques d’equitació:
no seràs mai genet de vigorosa euga.
No em destarifaré, doncs,
amb l’estreny dels teus braços,
ni em fregaràs els llavis amb l’escuma
de tanta boca en aplicada celebració
de disciplinant novella,
amb el fuet de la llum i la brida.
No siga
que la curiositat em desficie el sentit
a guitzes
i comence a despullar les teranyines d’estels
als ulls que em demanen, camp a través,
llençols de batalla.
I el beuratge agradós
d’una boja besada barrine la porta
de la mixtificació als delicats
encaixos veronesos.
I de la llinda se m’esborren tots els panys
de la teua apegalosa estació en fuita.

BESSÓ, Pere Només per a dones

D’entrada, el que crida més l’atenció d’aquest poema és el títol, per raons evidents. Margarit afirma que la poesia diu el que voldríem sentir i ningú no ens ho diu, i el que voldríem dir i no diem. Trobo una idea molt encertada de parlar de “La princesa blava”, el femení del príncep blau. Tenint en compte la repetició de “no”s al principi de quatre versos, es tractaria d’una princesa perquè no es dóna fàcilment, i blava perquè estima, al capdavall.

“jo no sóc la nina de la faldella”: no és un ninot/nina a mercè de l’altre. “per molt que la mare plorara/ la segona vergonya”: la primera vergonya seria l’home, la segona la dona, “prou abans del nostre mutu renaixement” (són enamorats). “no seràs mai genet de vigorosa euga”: segona negació, de la resposta animal en aquest cas (com “la llum i la brida”). “No em destarifaré, doncs”, no parlarà de manera exagerada, com a vegades quan s’està enamorat. “No siga”-tercer no- que “comence a despullar les teranyines d’estels”: a esborrar el que li amaga la poesia, “als ulls que demanen, camps a través,/ llençols de batalla”: la batalla entre home i dona al llit.

Finalment es dóna: “el beuratge agradós/ d’una boja besada” fa explotar la porta d’allò que comprèn els dos sexes. Del llindar “s‘esborren tots els panys” davant l’estació primaveral, “apegalosa”, que representa l'altre, “en fuita”, que s’escapa per tots els racons, que s’esfuma com la bellesa.