La llum
La llum són ales
boges, epilèptiques,
d'oronetes espantades
per la sirena d'una ambulància
en aquest matí boirós, ressacós, pigat
per rostres cadavèrics
d'ancians corcats
que unes romaneses pouen
lentament, metòdiques,
pel portaló de l'església.
Les dotze.
Oxigen! Aigua!
No entenc València.
Sol i lluna.
No entenc València.
No entenc la Policia Local.
Ens han amenaçat de mort.
No entenc València.
No entenc la mort dels tarongers.
No entenc l'arròs.
No entenc la benevolència,
la pietat, els ancians,
la dissipació del moviment obrer,
la naturalesa morta dels rics morts.
No entenc València.
Anit hi havia sexe, música, esporàdics
amants del Carme, calfreds,
desigs. Són encara llum
aquelles ales, illes, vols, paraules,
serps d'una mirada que voldria aprendre
a dir, jo,
que no sóc ningú.
CLIMENT, Irene Llast
La llum com la vida, “Oxigen! Aigua!”, com a natura contra progrés: “oronetes espantades/ per la sirena d’una ambulància”-com les odio quan passen pel meu carrer-, contra les esglésies i els ancians corcats i les romaneses al portaló (la misèria de la vida). És un matí “boirós, ressacós, pigat” per aquest mateix progrés. “Sol i lluna” en contrast, dia i nit, prosa i lirisme.
“No entenc València” és un vers repetit que justament costa d’entendre: potser és una referència més a la intuïció, a la poesia que no s’ha d’entendre en últim, últim terme, que no és del tot racional.
Se suposa que no entén tot allò que caracteritza València exteriorment, de dia: taronges, arròs, la “pietat” de la societat de “rics morts”. En canvi, el sexe, la música, els calfreds, “els desigs d’anit” (de nou la nit oposada al dia, la intuïció a la raó): indiquen que la llum habita la foscor, paradoxalment.
“serps d’una mirada que voldria aprendre/ a dir, jo,/ que no sóc ningú”: sense nom, sense ser ningú, vol ser encara llum, la de la poesia.
Fa 1 setmana
Entrades
9 comentaris:
Aquesta poesia m'ha agradat. I també la teva explicació. Més encara quan has dit "que no entenc València" no s'enten des de la raó.
M'agrada el teu blog.
Gràcies. Faig el que puc. El teu bloc també m'agrada.
Helena, aquest poema que m'has fet conèixer és ple d'energia, d'observació, de vida real, de potència.
Gràcies poer la teva feina.
T'he deixat un comentari al post d'ahir, per la teva dedicació tan grata.
ja et vaig dir que m'agradava molt Irene i la seva manera d'escriure poesia, en té alguns dels primers del bloc que són molt especials.
Helena aques poema és molt dinàmic. Contrasta molt el seu dinamisme amb la actualitat d'una valència que ha esdevingunt quelcom incompresible per a jo p´`etic, una valència que no té res a veure amb la valència d'altres temps i que s'enyora.
Estèticament és molt bonic i si conegueres la ciutat entendries la crítica social que porta implicita.
Jo tampoc entenc València, m'esforce dia rere dia però no ho puc aconsegur- i el pitjor de tot és que aquest sentiment no fa refeència sols a la ciutat, és un sentiment que per extensió podem aplicar també a tots el pobles dels voltants.
No és gens fàcil entendre València. S'ha deixat enamorar per una cultura que no és la seva i l'estan destrossant. I ella? Ella, bagassa, es deixa fer.
Salut i terra
Doncs a mi aquest poema gairebé m'ha fet plorar. És un crit ofegat, desesperat. Fa patir molt ser conscient de les coses.
L'ambulància és també un senyal de salvament, d'urgència. Hi havia una tira de la Mafalda en la qual la nena protestava per què les coses urgents mai deixen temps per fer les coses importants. Él Quino és sempre divertit, de vegades una mica demagògic, però crec que aquí la va clavar. Aquest poema és ple de la tensió entre el que és important i el que és urgent. I enmig, la poeta, que se sent destrossada entre aquesst estira i arronsa que destrueix allò que estima, la seva ciutat, la seva cultura, el seu entorn, els somnis trencats del que podria arribar a ser --tanta potència, tanta creativitat, tanta cultura, un passat tan gloriòs!-- i la realitat grisa. La la pròpia gent que hauria de cuidar-ho té massa feina a sobreviure, quan no es posaa vomitar-hi a sobre, i perdona l'expressió.
La cosa més desgarradora de la existència és quan al llarg de la vida d'una persona t'adones que tots els somnis de joventut, personal i social, es converteix en bocins d'arqueologia a ull vista. Sense sortir de casa nostra, què en queda a Barcelona de tot allò que se'n parla al Quadern Gris? Si ens posem pessimistes --realistes dirien alguns-- ja només arqueologia, interessant per a quatre experts, quatre autèntics amants d'una Barcelona que mai podrà ser perquè se'n va anar en orris.
M'agradaria acabar volent donar un punt d'esperança, a la poeta inclosa: mentre quedi una petita brasa, el foc pot tornar a reprendre. Ja sé que això m'ha quedat molt hippy, però sinó pensem això, malament. I ella, a més, és una brasa ben roent, pel que veig. Què no perdi la ràbia i que, sense que se li torni odi --l'odi no porta a una altra cosa que a l'afebliment argumental i degradació d'un mateix-- l'empri en lluitar. Potser ella no en veurà els fruits, però potser els seus fills, sí.
Endavant!
Molt rebé, Florenci! És un plaer i un goig de trobar comentaris teus per aquí.
Gràcies Helena. Per cert, que t'he deixat anar un "desgarradora" que n'hi ha per llogar-hi butaques. Ja m'ha sonat raret quan l'he escrit. Després he mirat el diccionari i m'ha sortit "punyent". Sincerament, s'ha d'admetre que cada llengua té paraules insubstituibles i "desgarradora", en la meva opinió --en absolut modesta, això mai!-- no la guanya "punyent" per al que jo volia expressar aquí. És així.
Publica un comentari a l'entrada