Dia a dia he de recordar
on he deixat la mirada.
Si no perdera
el so dels meus passos
en el grinyolar del món,
si poguera
deixar d’amagar-me
en els racons oberts.
¿Encara és blanca i blava
la flor del romaní?
BLANCH, Berna El baf de l'espill
Diuen que la memòria és una de les parts més importants de la intel·ligència. La memòria involuntària, a més, és la part més important de la creativitat. L’ull poètic ha de recordar constantment on ha deixat aquest “ull”, la mirada del poeta, que cada dia es renova en la poesia que fa. Retén menys del que voldria, perd la memòria dels propis passos. La veu poètica s’amaga “en els racons oberts” dels poemes, l’espai, els llocs buits que deixen els versos, l’expressió el·líptica dels poemes. Entre d’altres coses que oblida hi ha coses tan líriques com el color de la flor del romaní, del qual dubta. Gaudí deia, gran com era, que “mai no se’n sap prou”.
Fa 1 setmana
Entrades
4 comentaris:
Un poema on el sentiment de estar perdut es manifesta de forma molt clara. El jo poètic no sap cap on mira, cap on va i on s'amaga i fins i tot es pregunta per a poder reconèixer realitats evidents com la del color d'una flor.
A Incorpòria, llibre de Blanch que quasi em sé de memòria també apareixen molts poemes amb aquesta temàtica.
Un sentiment propi d'un estat anímic que tots alguna vegada hem experimentat brolla amb una força i una sensibilitat que ens fa posar-nos al seu lloc i contemplar la vida des del mateix angle. Em quede atrapada al poema, no puc sortir d'ell i a poc a poc m'adone de la bellesa i musicalitat que porta implicita.
Crec que és un poema magnífic.
Així com la seva poesia, el poeta i la persona.
Una abraçada
Salut i Terra
Doncs a mi em manca intel.ligència, perquè tinc una mala memòria per aquelles coses que en voldria tenir!
M'ha agradat el poema i, com no, també la teva reflexió.
Bona entrada d'any, Heleníssima!
A mi també em falta memòria, però n'acostumo a tenir pel que m'interessa.
Bon any nou, súper Gemma!
Publica un comentari a l'entrada