Si vinguessis d’enlloc
i jo vingués a dir-te
que d’allò nostre res no en va quedar
que el vent s’ho va emportar i no se sap on para
et diria mentida
d’allò en queda tot
memòria dolorosa i alegria
ferida fresca que no qualla ni calla
tions cremant penjats a l’estacada
d’aquella cosa pròpia que no es pot comprar enlloc
d’aquella cosa de veritat que raja
en queda la passió
com una nau desorbitada encesa.
CONTIJOCH, Josefa
“Si vinguessis d’enlloc”, si l’altre tornés del passat remot, cosa impossible, i li digués “que d’allò nostre res no en va quedar”, seria injustament fals. “d’allò en queda tot”, en l’ànima sensible que escriu això, “d’aquella cosa que no es pot comprar enlloc”, com una mare, com l’enamorament, com les espurnes de creativitat. “en queda la passió” en fer poemes, com una nau aïllada enmig del mar, perduda, “desorbitada”, que no toca de peus a terra, però encesa encara ara. De fet la poesia és un reflex d'aquest amor. Dolor i alegria alhora. N'hi ha qui parla de brases: la veu poètica sosté que són "tions cremant penjats a l'estacada". Només s’acaba el que no ha existit mai, diuen. També diuen que només pot durar per sempre un amor si l’altre no t’ha dit mai que no. Però si hom s’hi entossudeix, crec que pot durar per sempre també, tot depèn de si la persona és fidel per naturalesa o no.
Fa 1 setmana
Entrades
4 comentaris:
Hola Helena, aquest és un poema que no m'acaba de fer el pes. És massa explícit i de vegades repetitiu innecessàriament. "Tió roent", és evident, l'estrany seria que el tió fóra gelat. La poesia és un llenguatge distint al de la prosa. I aquest poema quasi que es podria escriure tot seguidet i seria prosa. No em fa avançar com a lector per veure el dolor no paït quan l'amor ha marxat i deixa el record.
Ja sé que potser subjectiu el que dic, però...
Una abraçada
Salut i Terra
És molt explicit, amb això hi sóc amb tu, Francesc, però és al temps molt apassionat i fa sentir sentiments dolents i alegres al temps, expressnat amb senzillesa i sinceritat un amor passat que sempre enyorarà.
Helena "Els tions cremant penjats en l'estacada" s'encendran en qualsevol moment perquè com tu molt bé apuntes encara resten encesos.
El meu comentari també és subjectiu, però el veig així.
M'ha agradat molt el poema i tambe les diferents inerpretacions. Cada dia disfrute més amb aquestos intercanvis.
Fins el proper!
Vull dir expressant.
Francesc:
He escollit aquest poema, com diu la Joana, perquè proclama als quatre vents, sense embuts, la seva passió. No tothom estima igual, n'hi ha que que van amb el lliri a la mà, i així els hi va. Però ni ganes de canviar. L'autoestima ben alta, perquè només els qui estimen tenen vida interior. "ferida que no qualla ni calla", diu Josefa: no és poesia, això? A mi no em sembla pas prosa, tot plegat. Amb quines ulleres t'ho mires?
Una abraçada,
Helena
Publica un comentari a l'entrada