Plou sobre el meu cor
que ja no és meu: és teu
vaig dir amb un clam
que va somoure el cel
aquell cor de ningú
cor donat a ningú
cansat de no anar enlloc
cap a mi va tornar
va tornar a casa
per estimar-me a mi
per poder estimar-se.
CONTIJOCH, Josefa
El cor s’entrega a l’altre, però en veure que no és ben utilitzat, que no va enlloc, prefereix de tornar a casa, i retrobar l’autoestima. És curiós, perquè l’autoestima se suposa generalment que hauria de contribuir a donar-la l’altre. El que passa és que hi ha situacions, quan plou sobre el cor, que és millor d’estar sol que acompanyat (per molt tòpic que sembli). I al final, que t’estimin només és una cosa que afecta la teva vanitat (Thomas Mann).
Fa 1 setmana
Entrades
3 comentaris:
Tampoc coneixia aquest poema i m'ha agradat molt, expressa moltes veritats. De vegades l'autoestima, com tu molt bé assenyales, ens la hem de llaurar sols.
Al marge d'aquest poema, als teus comentaris sempre fas aportacions molt inteessants.
M'has fet recordar "Muerte en Venecia" i la influència de Nietze en Mann. Vaig a repasar un poc l'obra d'aques gran escriptor.
Moltes gràcies.
M'ha agradat molt això de l'autoestima, es una veritat més gran que una casa.
Bonic poema, Helena.
És interessant això de l'autoestima. Aquesta no ha de dependre dels altres, sinó d'un mateix. Hem d'estimar-nos perquè tots tenim un valor pel simple fet de ser nosaltres.
És clar que sona un poc utòpic, però trobe que hem d'apropar-nos a això. Si no, si el fet de voler-se depén excessivament dels altres, el nostre estat anímic pot semblar una muntanya russa.
Publica un comentari a l'entrada