Nervis
Els dits joguinejaven tremolosos
damunt del marbre blanc, ungles polides
rascaven, perforaven cegament
la bossa de paper del sucre en pols.
Aquelles mans, no les paraules dites.
Les mans, l'estrany dibuix sobre la taula
i el salt dels dits humits fins al paper.
Dos dits plegant i desplegant el full
i l'ungla pertinaç que en repassava el plec.
Les mans, els dits, les ungles fent-lo miques:
una vegada, dues, tres... Un puny
adelerat a empetitir les miques.
I no recordo més.
Després, però,
ve aquest neguit estúpid, contundent
com un migdia esplèndid, la sospita
que entre les mans, a dins del puny, fet trossos,
hi havia algun missatge urgent, irrepetible.
SUBIRANA, Jaume dins Final de festa (1989)
Algú a qui sembla que “un dolç l'amargui”, destrueix una bossa de paper de sucre en pols, engega a dida algú que potser l’estima, algú que es treu de sobre “contundent/com un migdia esplèndid”. Però després ve allò de “la sospita/ que entre les mans, a dins del puny, fet trossos,/ hi havia algun missatge urgent, irrepetible”: brutal, aquest final.
Fa 1 setmana
Entrades
9 comentaris:
És un poema bastant complicat. Crec que el que el poeta fa a miquetes represnta alguna cosa de gran valua, però el no s'adona, perque la trenca "cegamnt". És després, quan ja no la té quan li ve de sobte una sospita tan clara i evident com "un migdia esplèndid" i veu que allò que ha perdut, ja no es repetirà mai més i no ho podrà tornar a tenir.
Supose que es tracta de la valoració de allò que sols sabem qué es vertaderament important quan ja ho hem perdut de forma imprudent.
Com ho veus?
Se m'ha colat el "contundent/ com un migdia esplèndid": és el que dius tu.
Últimament no afino gaire, i és que a més és un autor difícil.
Però la idea principal crec que l'he encertada.
Tu també l'has encertada.
Als poemes tots encertem, la seua màgia està en això, en el fet de poder tenir interpretacions molt diverses i variades, i de vegades molt allunyades del que en un principi el poeta pretenia epressar.
Quan aquesta opció de lliure interpretació es perd, el poema perd la seua essència. Crec que és el que li proporciona el seu especial encant.
La teua interpretació també m'agrada molt.
Un plaer.
No sé si te'n cansaràs de fer "exegesis", o sigui comentari de comentari, per a mi és un luxe!
A més, a mi em costa més d'improvisar sobre els teus poemes. Tu tens un bon domini de la poesia i la crítica alhora, quina enveja! Tot i que jo estic enamorada de la interpretació, ja en tinc prou i molt.
Sempre m'ha agradat comentar i llegir poesia. Fins ara pensava que no seria capaç d'escriure un poema, tot el que escrivia ho tirava al fem i ara vaig fent. Unes vegades em quede més satisfeta que altres, però sempre pense que hi ha quelcom que falla i vaig refent. Supose que ja t'hauràs adonat que algun poemes els penge d'una manera i després estan canviats.
Tot està en posar-te, si t'ho proposes, segur que pots, tens una sensibilitat especial per a comentar-los i n'has llegit molts, així que tot està en intentar-ho.
Ànim.
Molt a la llarga... Ara tinc prou feina a llegir i comentar, que no sóc precisament àgil. Sé que m'agradaria molt, però hi ha prioritats. He fet un parell de haikus occidentalitzats, per "Uendos, greixets i maremortes", i m'han deixat molt bon record. Et sents tan bé, quan creus que te'n surts!
I tinc més facilitat per la poesia que no pas per la prosa. Tot i que em costa de trobar el to líric.
Enhorabona pel bloc. Pel poc que he vist, sembla que estàs creant un arxiu de poemes interessant. I, a més a més, comentats!
Jo he llegit poca poesia, però m'agrada. És una cosa en la que vull aprofundir.
Quant a escriure'n, alguna cosa he fet, però poc. En tinc un al meu bloc, que no sé si s'entén o què...He, he, he...
Vicent:
A on para el teu poema? Ja el buscaré, de totes maneres! Un poema s'ha d'entendre i no s'ha d'entendre alhora, generalment.
Gràcies pel comentari, i benvingut!
Publica un comentari a l'entrada