Als bells estels lusents
que cauen
res no demano
perquè les coses d’abans
les que esperava
ja són passades.
CONTIJOCH, Josefa
La veu poètica sembla de tornada de tot, o en tot cas prefereix de viure en el passat, “perquè les coses d’abans/ les que esperava,/ ja són passades”: es tracta de la persona que ha tingut la seva part a la vida, i viu del record, sap que no hi ha res més que el pugui superar. Realisme i idealisme alhora. Poques persones poden dir això.
Fa 1 setmana
Entrades
5 comentaris:
De vegades la realitat ens planta cara i en fa posar els peus a terra. Aleshores preferim viure d'allò que el passat ens ha regalat i no demanar res més.
O també podem caure en el desengany de la vida i pensar que res no té sentit, que ja no podem demanar més. Que tot ha passat. No ho sé.
Millor, de totes totes la primera postura. El realisme sense gens ni mica d'idealime no es pot mantenir de cap de les maneres.
M'has fet reflexionar molt.
Una abraçada.
Jo pense el mateix.
Realisme pur i dur, opine jo. La veu poètica ja no espera res.
Però poder prescindir de la realitat actual només amb el que t'omple el record és idealisme, penso jo. Aquell "no m'interessa" (tenir una altra relació) de Clint Eastwood a "The bridges of Madison County".
Un film magnífic. Helena, eres única relacionant idees entre poemes, novel·les, films...
M'encanta!
Publica un comentari a l'entrada