Cor fidel
A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’impossible cara tendra.-
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.
I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, calent, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.
Jo só d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.-
Veig l’últim monument en l’enderroc.
Jo pujaré, sense replans d’espera
Cap al camí de l’alba fugissera
Pel tros d’escala que no mena enlloc.
CARNER, Josep, Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1968.
El títol és molt significatiu: es tracta d’un cor fidel, que potser no d’un cos fidel, que al llarg de la vida ha hagut de claudicar. És la fidelitat de l’ànima, doncs. Amor i dolor solen anar units, “una dolor que va al dellà del seny” és perquè no és pròpia de la raó sinó de la passió, no passa per l’enteniment. Es troba en l’inconscient, amb esperança vana, d’un amor que ha passat de palau a ruïnes. Del qual és lladre, perquè ja no és seu, fins i tot ha de robar-ne els records. El foc de l’amor, inesgotable en el cor, “animarà la morta polseguera” en la poesia, l’amor reviurà en l’obra, quan del foc ja només quedi pols en l’exterior. "Jo sé d'on ve l'inesgotable foc": és conscient del seu inconscient, sap perfectament qui estima, quin és el motor de la seva poesia, de la seva vida: és una imatge que em captiva, la d'aquest vers (més el següent). Pujarà, doncs, amb passió, per l’escala que porta al buit. Encara que el cor es mantingui fidel, la vida sempre sol anar per un altre cantó.
Fa 1 setmana
Entrades
3 comentaris:
Homer deia que una bona imatge era aquella de encegava fins a aquell que s'asseia a la darrera fila amb la seva claror. Les imatges són sovint un enigma que cal desvetllar, de vegades amb l'enginy, amb la seva lupa detectivesca. D'altres, però, és el cor, amb la seva intuició incomprensible, qui s'avança. És llavors en desvetllar l'enigma que la claror ens esclata a les mans i veiem pampallugues. No hi veig una contradicció molt gran amb les paraules d'Homer.
L'enigma d'avui era bellíssim, i tu tota una Sherlock Holmes.
Potser m'he deixat de dir que "Cap al camí de l'alba fugissera" vol dir que l'objectiu que persegueix amb els poemes, és com el d'atrapar l'horitzó, com un burro darrere una pastanaga. És "impossible", com la felicitat.
Sóc pesada, però "l'inesgotable foc" és una cosa molt gran, i "la morta polseguera", una de molt petita, miserable fins i tot. Aquests dos versos em captiven, com un cel estrellat sobre un abocador d'escombraries (això ho he tret de Margarit).
També "veig l'últim monument en l'enderroc" insinua que ha tingut més d'un amor.
De totes maneres, Florenci, "res que valgui la pena pot ser ensenyat". Segur que el que jo faig mai és suficientment il.luminador. Gràcies per fer-me pensar.
Ja he retocat el comentari, he provat de afegir-hi més sentiment, per què el Florenci l'aprovi!
Publica un comentari a l'entrada