XLVII
La tardor és un cànter de parpelles grogues als meus ulls esfullats per la cadència d’una sonata oblidada en hores d’infantesa.
Hi ha una connexió entre “la cadència d’una sonata en hores d’infantesa”, el passat, la música perduda de quan s’era infant, amb el càntir. Aquest té una entrada i una sortida: el passat per un cantó, el poema per l’altre. Els “ulls esfullats” seria una metonímia que agafa els ulls per les fulles tardorals que són en la seva vista, els ulls d’una persona madura, en definitiva. És un poema molt líric sobre la tardor de la vida, que sol ser en relació poètica amb la infantesa.
Fa 6 dies
Entrades
3 comentaris:
Thank you very nuch, dear Helen.
I'm agree wiyh you.
Fantastic!
Crec que quant més grans ens fem més enyorem la infantesa...
Benvolguda, avui he lloat la teva feina impagable en un comentari al blog de Joana. També t'ho dic a tu ara.
I la feina intel·ligent de l'amic Jesús Tibau en recollir bons fruits.
Per altra banda, no em canso de llegir "Lenguaje y silencio", del meu admirat Steiner. ¡Quin tresor per als poetes!
Publica un comentari a l'entrada