UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 20 de febrer de 2010

Destrenar la corda,
i per la fibra del cànem
refer el camí cap a la terra,
senda oblidada
que llaça la fulla i l’arrel.
Perquè hem separat
els peus del fang,
els ulls del foc
i el crit de l’aire.
Hi ha un desassossec
que furga en la distància
de les passes que ens allunyen
de la nostra pell,
un desfici que anem
apartant sobre els ossos.
En l’última hora la por
ens tornarà els ulls i la memòria.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

“Destrenar la corda” de la vida, és tornar enrere, a l’origen que ens porta al que som ara, o sigui la distància entre l’arrel i la fulla. Fent poesia hem anat més enllà, ens hem separat o elevat, no molt, només per no embrutar-nos, cremar-nos o refredar-nos. És un volar contingut.“Hi ha un desassossec” en les passes, en la vida que ens allunya de l’art en la superfície, la pell, i la profunditat, els ossos. Finalment vencerem la vida, la por, que ens tornarà els ulls, la lucidesa, i la memòria, part molt important de la intel·ligència, de la creativitat poètica, en definitiva. El poema reflexiona, com tants, però molt bellament, sobre la poesia.

5 comentaris:

Elvira FR ha dit...

Hola més que res t'he descobert gràcies al concurs a la millor entrada organitzat pel Ramon i Deu n'hi do la qualitat literària dels teus comentaris poètics! t'aniré seguint!

Helena Bonals ha dit...

Elvira FR:

Moltes gràcies, ets molt benvinguda.

Veig que amb dues les teves entrades has aconseguit de guanyar!

Joana ha dit...

Helena, després del teu comentari, reste emmudida, no hi ha res més a dir.
Congratulations!

Florenci Salesas ha dit...

Crec que està clar que el poeta ens fa una crida a no oblidar l'origen, a saber destriar d'enmig l'enterenyinament que despista la percepció dels nostres sentits, allò que hi ha de primer, elemental, d'allò que és pura carcassa, enjoiament banal. Potser sí que es refereix concretament a la poesia, però jo veig que el sentit es pot aplicar a gairebé tot: a la pròpia identat d'una persona, d'un poble, la veritat d'un paissatge, qualsevol tipus d'art, el fet d'escriure, fins i tot l'actitut davant un ofici, el que sigui. Per sobre de tot, estimar Estimem o només juguem a que ens estimem? Aprofondim en els sentiments més autèntics de l'altre o ens quedem en l'aparença externa, el somriure sofisticat però fals?

Joana ha dit...

Una altra visió realment encertada i filosòfica al temps. L'estima en el seu estat més pur és difícil de trobar i moltes vegades apareix disfressada, és sols una façana que amaga realment el que hi ha dintre de la casa.
Estima o joc de sentiments? Una questió dfícil,Florenci, que dona per a un debat molt llarg, que ara no dóna temps a encetar, però que és realment interessant.
Açò és el que més m'agrada, els diferents punt de vista o interpretacions dintre d'un poema. Ahi és on trobem l'esència en l'art de la interpretació.
Gràcies, una altra vegada