UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 26 de febrer de 2010

Jo filaré
totes les eternitats d’un dia
per a deixar llum
en la pols de les hores.
He de tornar-li a la terra
un alè tranquil, uns ossos
que hagen comprés la distància.
La vida no vol restar
més endins de les pupil·les.
En cada parpelleig
s’envola l’ànima.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La veu poètica filarà, farà poesia de “totes les eternitats d’un dia”, de tota la bellesa d’una vida, per conservar-la en la insignificança de les hores. Vol correspondre a la terra amb “un alè tranquil”, serè, amb una ànima que hagi comprès la distància que la separa del cel, de la transcendència. La vida es queda en la superficie, en les fulles, les convencions, per dir-ho d’alguna manera. Endins de les pupil·les hi ha el cor, que seria allò més abstracte, profund, a sota de tot. En cada parpelleig es perd un mica de l’ànima, es mor una mica. Bell poema que reflexiona sobre la poesia en relació a allò més profund i allò més superficial.

3 comentaris:

Alyebard ha dit...

M'han agradat molt tant la poesia com el comentari.

Joana ha dit...

ja saps que Berna m'encanta, supose que sempre trobe tan propers els seus poems perquè m'identifique amb els sentiments que transmet.

Intenta copçar tot allò que se li escapa, fer seua la eternitat, la llum i evitar que se'n vaja la vida, l'ànima.

Sembla un poema molt trascendental que mostra un gran intent de lluitar contra la finitud de tot allò immaterial i espeiritual que ens envolta, però acaba acceptant la impossibilitat de poder aconseguir-ho als dos darrers versos.

Llegir Berna sempre va més enllà de cercar plaers superficials, el seu intent de cercar l'estabilitat emocional proporciona un tranquil equilibri mental i ens fa gaudir d'una gran pau interior.

Es com buscar la llibertat més elevada més enllà de l'autoconèixement que refà les aparences.

Gràcies, Helena.

Helena Bonals ha dit...

És veritat que Blanch dóna molt de sí.