A un retrat de noia
Mai un respir no passarà
de tu a la vida:
gest immutable, veu
que no es desvetlla de la boca,
no torbada blancor, silenci
que no es canvia per un cant.
Però crida aquesta mudesa
profundament cap a una terra
on tremoles, oh tell florit,
on les mans agafen, i els ulls,
i el teu gest oblidant-se ordena.
El retrat -la noia com a obra d’art, que podria tractar-se d’una metàfora, la d’una noia gèlida-, no respirarà mai, no parlarà en el gest immutable en què ha estat captada, no s’embrutarà ni es farà vella la seva blancor, el seu silenci no es transmutarà en cant, en poesia.
Però en canvi, “crida aquesta mudesa”, oxymoron molt ben trobat, cap allà on tots els sentits es posen de relleu, “profundament” i tremolosament, en la superfície. “el teu gest oblidant-se ordena”, es tracta d'un gest subjugador. En definitiva, el retrat té vida pròpia, fa vibrar més enllà de la superfície, per la seva vida interior. És la contradicció que fa que l’art sigui poesia muda, i la poesia art invisible, que he llegit alguna vegada. Es podria tractar, repeteixo, de la metàfora d’una noia gèlida per fora i ardent per dintre, com ho sol ser alhora una obra d’art o poètica. Vinyoli no te l’acabes així com així.
Fa 6 dies
Entrades
2 comentaris:
Un magnífic comentari, Helena. És veritat que a Vinyoli no te l'ecabes així com així. La seua poesia té un ànima especial, te vida pròpia, els seus versos et tranporten i et fan vibrar d'una manera molt especial.
Un desig incontolable de poder donar-li vida al retrat, a la poesia i a l'art en general. Qui ho pugués aconseguir!
He gaudit per partida doble, llegint el poema i com no, la teua interpretació.
Mil gràcies-
Sí que és cert. És pot agafar per les dues bandes --com a mínim-- de parlar literalment d'un retrat com d'una persona que ho sembla.
En qualsevol cas prefereixo molt més el plantejament que té aquest poema que el que acostuma a tenir la major part de la poesia contemplativa de la bellesa femenina. I això que avuí, si vas a mirar, si realment està parlant d'algú de carn i ossos, la descripció no és gaire afalagadra. Però hi ha una voluntat d'entendre el personatge com a algú que pensa per si mateix, no com a mer objecte de gaudi. En aquest sentit, sempre m'ha fotut negre "Veinte poemas de amor y una canción desesperada", un llibre que està a les antípodes del poema de Vinyoli. No m'ha agradat mai aquest llibre, per belles que siguin les imatges, per molta passió que hi hagi i per molta qualitat literària (per mi discutible, però en fi). No és un llibre d'amor com no sigui un llibre d'amor a ell mateix i al seu punyeter ego de poeta de pactilla. És execrable en aquest sentit. Li agrada quan calla la noia "porque estás como ausente", s'enamora de les pròpies paraules, mentre l'objecte de l'amor és un estaquirot. Ho sento, potser serà perquè a mi m'agrada que qui estimo parli, pensi, m'interrogui, tingui més valor que el que jo en pugui dir d'ell o ella. Jo mai li deixaria anar una bateria d'insults com aquells que el Neruda engega a la persona estimada (no passa de ser un estaquirot, bellíssim, sí, però estaquirot, l'epitom de la dona objecte, per molt espiritual que sigui en aquest cas). Jo, personalment, em sentiria molt ofés si em fessin poesies d'aquest tipus.
En Vinyoli, aquí almenys, es troba a l'altra extrem. El retrat pensa, té més importància que el que ell en pugui dir mai. Quanta grandesa!
Publica un comentari a l'entrada