UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 28 de febrer de 2010

Lluor de posta

Quan se sent fer-se l’harmonia
de vida i somni, temps meravellós!
Quan la bellesa és la resposta
al preguntar angoixós...
Però sols dura com lluor de posta
la pau de l’esperit.
Com cada dia mors, oh màgic dia
que et creies infinit!

VINYOLI, Joan

La posta de sol fa reflexionar la veu poètica. La posta seria com una imatge de l’apropament del cel a la terra, de l’art a la vida (“vida i somni”). La bellesa, la poesia, seria “la resposta/ al preguntar angoixós”: la poesia allibera i redimeix. Però, curta com és, dura com la lluor de posta efímera. Això el fa conscient de la finitud de la vida, com la del dia, com la d’un llamp. Poema senzill, però no pas pobre.

6 comentaris:

Joana ha dit...

Per ami aquest poema mostra el desencís del jo poètic davant els grans moments de la vida, la pau d'esperit "sols dura una lluor de posta". Tot allò meravellós, harmoniós, tranquil,bell... que ompli de màgia el dia, es tan fugisser com una posta de sol, que t'eleva en el moment la contemples, però saps que en poc de temps s'acabará.

Gràcies, Helena

F.Puigcarbó ha dit...

la finitud es un vaixell varat, l'hortalissa que menjo no té cucs,
la mort és purament...un canvi més.

Helena Bonals ha dit...

Quin comentari més profund, Francesc, encara hi penso. La falta de cucs en l'hortalissa no vol dir que no morirem.

Joana ha dit...

Francesc, crec que això ja ho hem parlat en altres moments i es va debatir al teu bloc d'actualitat. Jo espere que no, que no siga simplement un canvi més, és clar que tot és finit, però no podem parlar d'un canvi sense més implicació emocional. No recorde ara el poema que posares d'exemple, però continue pensant el mateix.

Helena Bonals ha dit...

O potser vos dir que el que hi hagi cucs és que hi ha vida?

El que diu la Joana també hi estic d'acord, més aviat.

F.Puigcarbó ha dit...

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.


Joan Vinyoli.


poema sencer del mestre. NO el recordava sencer de memòria i en parlar de finitud n'he posat un tros.
Aquest poema em té obsessionat té tantes interpretacions com lectures en pugui fer i tot i això no li acabo de trobar l'entrellat, l'hortalissa que menjo no té cucs no acabo d'entendre que volia dir Vinyoli.....