UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 22 de febrer de 2010

Retrat de noia

Sembles a punt com de sorgir
de tu mateixa: veu o cant,
o mínim plec a la juntura
de la boca o secret somriure.
Ets a la vora, ran de l’aigua
tumultuosa del corrent
que llisca sempre.

Però mai el frec de la vida
no descompon aquest miratge,
la mudesa en crida constant.
Com des d’una alba tu somrius,
enllà del son i de la terra.

VINYOLI, Joan

Una nova versió sobre el mateix. El retrat té una certa vida, és a la vora de la transitorietat de la vida, però segueix sent art, miratge. La imatge de la noia traspassa el quadre, que és mut i crida alhora: de nou una obra que diu molt sense dir res en la superfície, que no lladra però no calla. El son i la terra són tot el contrari de l’alba que representa ella, el son: allò que ens lliga, allò del que no podem prescindir en la nostra vida terrenal, encara que ho volguéssim. El contrast entre vida i art sempre m’ha captivat, és un tema que dóna molt de si.

3 comentaris:

Alyebard ha dit...

Cert, sempre hi ha el conflicte entre l'obra creada; el model i la recerca de la perfecció. És el "parla" de Miquelangelo.

Joana ha dit...

Per un moment havia dubtat, pensava que havies repetit el poema, és molt semblant a l'anterior que comentares de Vinyoli.
He llegit el teu comentari i em sembla fantàstic, no estic en condicions d'afegir res més, a més em sembla que tampoc no en fa falta. Em quede amb la teua lectura i potser un altre dia torne i et done la meua i contrastem

Molt bona nit, que ja es molt tard.
B7s

Florenci Salesas ha dit...

Jo tampoc ser dir res més que el que el propi poema ha dit i el que després ha comentat l'Helena.

Un poema magnífic, amb un ritme intern molt i molt pensat, també.