UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 25 de febrer de 2010

Descalços sense por a l’espina
caminem a la vora del riu,
segurs en la petjada,
amics del vent que respira,
de l’aigua que baixa, amants.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (32)

Molt bucòlic, molt líric. Es tractaria del retorn a allò primitiu. Sense por a la part dolenta de la vida, que sempre hi és, amb seguretat en el pas, sense dubtar pas: “My love is that/ that rivers cannont quench”, deia una poeta anglesa, i hi ha qui ho troba de mal gust: “qui no les pot haver, diu que són verdes”. El vent sempre és una cosa molt espiritual, i l’aigua que baixa, sinònim de passió, en aquest cas. Dos elements dels quals ells dos són amants, a contracorrent.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Gràcies Helena.
Una passejada segura sense por a l'espina és el desig de tothom mentre va fent el camí.
Jugar amb el vent i l'aigua i a més poder gaudir-los sense por, sembla difícil, tot i que afortunadament en algunes ocasions podem sentir-los totalment nostres intentant no deixar s'escape el que simbolitzen, que com tu molt be assenyales serien l'amor espiritual i la passió.
És un poema molt optimista fruit d'un lligam sentimental molt fort i intens. Una lligam així cal mimar-lo tenir cura i acaronar-lo mitjançant la poesia o la prosa poética per a fer-lo creixer mostrant tota la seua resplendor.

M'ha arribat molt.

Has fet una bona tria que m'ha sentat de meravella per a començar el dia.

B7s

Florenci Salesas ha dit...

Jo no podia en aquest moment llegir una entrada millor per començar el dia.

La vida és una cosa meravellosa. Descalç et pots punxar, però no quan vas pel camí que proposa el poeta. Peus sense sabates, estrangers desarmats, que allarguen la mà, confiats, en so de pau. La nuesa que ens fa indefensos i que ens fa tan forts alhora... perquè fa por despullar-se i molt pocs s'hi arrisquen. El que es despulla és prés per un foll, un exhibicionista. Però també fa por, genera admiració, enveja, respecte. El seu escut és la seva ànima transparent, amb les seves impureses al sol, i el seu cos mostrat, sense cap vergonya pels defectes, les ferides, la vellesa, la seva arma que estén una catifa de benvinguda a qui gosi acostar-se li a entendre'l.