UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 3 de febrer de 2010

Castellers

Cada home duu un carreu
Per la torre més alta.


Cada alçada de braços
és la catedral fugissera
que aixeca tot desig
d’anar tan alts
com les pregàries de la carn.
I la suor rellisca
rostre avall de les pedres
de sang, i els carreus,
si bé neixen efímers,
asseguren la volada
més enllà de les torres,
dels campanars,
de les agulles gòtiques,
perquè són acollits
als balcons de l’etern.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Hi ha una comparació més o menys explícita entre “la catedral fugissera” i les “torres,/ dels campanars,/ de les agulles gòtiques”: perquè encara que fugisseres, són immutables, les reeïxides torres humanes, equiparables a les de pedra, que més aviat serien eternes. Seria la relació entre la poesia i la prosa, l’esprint i la resistència.

La cita de dalt em recorda la idea que tenia Kandinsky que cadascú forma part de la gran piràmide de la humanitat, pràcticament tots hi aportem alguna cosa de bo, i ella sempre tendeix endavant.

3 comentaris:

Joana ha dit...

A mi m'ha fet reviure la "muixeranga" d'Algemesí, una gran tradició popular que compartim als els castellers d'algunes localitats catalanes.

Florenci Salesas ha dit...

El poema és molt bell. Però el teu comentari: "Seria la relació entre la poesia i la prosa, l’esprint i la resistència." m'ha sorprés molt i molt. Jo no ho l'havia sentit mai una cosa així!

Florenci Salesas ha dit...

Per cert, conec la "muixeranga" que diu la Joana. Nosaltres tenim la "muixiganga" a Sitges. N'hi ha a d'altres pobles. Totes són diferents, especials, amb el seu significat.