UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Poema d’amor

Mai us donaré aquest nom.
Vicent Andrés i Estellés

No semblis disponible; sigues lliure,
o estigues disponible per ser lliure.
Malgrat que la gent pugui imaginar-te
en llocs imaginaris, i a mi en d’altres
(mai no sabrem si els fan coexistir),
¿qui podrà endevinar com t’acompanyo
i m’acompanyes? Només ho sabem
tu i jo a partir d’allò que és impossible.
Fixa’t que aquella por de no passar
dels fets quotidians al vers rotund
desapareix quan ets tu qui ho inspira.
Sé que això ho fa l’edat, les diferències
que consigna el quadern per a ningú.
Però també, com un adolescent,
sé que en llegir-me, et reconeixeràs.
Per això busco el llenguatge més útil
que em permet expressar una espera inútil,
però que malgrat tot, és una espera.
Val més això que res. ¿Guardes les cartes?

FORMOSA, Feliu

És una paradoxa, això de “No semblis disponible; sigues lliure”, però és carregat de raó. És com el dir molt sense dir res que fan molts poemes aparentment. Es tracta de ser contingut en les relacions, sense deixar de ser apassionat. “Seny i sentiment”, que diria la Jane Austen. El poema, doncs, manté el misteri sobre la identitat del seu amor “Mai us donaré aquest nom”, que deia Estellés. “La bellesa i la saviesa estimen els adoradors secrets”, també deia Oscar Wilde. El poema parla també de la manera com s’acompanyen els dos que s’estimen, “a partir d’allò que és impossible”, bàsicament a partir de la poesia. “Una espera inútil,/ però que, malgrat tot, és una espera”, va en la mateixa direcció. És deliciosament romàntic, aquest poema.