On, si tu no véns,
dormirà suau la mà?
On t’explicaré el camí que m’envolta?
On, sense les teves claus
al pany de la porta?
Pedrís de la vida
al teu sol m’escalfo,
sense senyals de fatiga
m’assec
a escoltar el cant de les hores.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (29)
On reposar si no és amb ella? Com compartir la seva vida? Ella té la clau de la seva obertura al món. La seva poesia, el “pedrís de la vida”, ella l’il·lumina, ella que és el sol per a ell. S’asseu “sense senyals de fatiga” a “escoltar el cant de les hores”, a veure passar el temps assossegadament, se sent jove. Molt bucòlic i senzill, però profund.
Fa 6 dies
Entrades
7 comentaris:
M'encanta la repetició dels paral·lelismes a la primera estrofa mitjançant el recurs de les preguntes retòriques per resaltar que sense l'estimada no hi ha lloc per al repós ni per a donar-li sentit al camí que l'envolta, és a dir als seus projectes de vida que no tindrien cap sentit sense algú que li oferira portar-los endavant amb la seua clau.
La segona resalta molt bé una sensació de gran serenitat en trobar-se al seu recer. La imatge del sol és molt colpidora i la del cant de les hores també.
El cant de les hores també seria la poesia, em recorda El cant de la joventut de Montserrat Roig.
El teu comentari és molt suggerent, Joana.
És maquíssim, I m'ha agradat molt el comentari de la Joana.
M'haurà de substituir la Joana!
Això mai, la mestra ets tu,
B7s
Hauria d'haver dit, M'ha agradat molt el comentari de la Joana de la MAGNÍFICA interpretació poètica de l'Helena :P ( el maquíssim anava pel teu comentari del poema i el mateix poema)
"Ella té la clau de la seva obertura al món."
Aquesta frase val tot el poema (molt bo, per cert, tal com ho veig jo). Helena, aquí has donat al centre de la diana de moltes coses, no només del poema aquest. Insuperable.
Publica un comentari a l'entrada