¿No heu pensat mai si hi ha una mà d’artista?
Deixant a part teologals raons,
¿no heu pensat mai si hi ha una mà d'artista
que pinta el bosc de menta i ametista,
centra els volums i ratlla els horitzons;
fa rodolar en galàxia uns altres mons
perquè la nit no sembli gaire trista
i cada vespre als astres passa llista
i els estergeix al pit dels llacs pregons?
Sense curar d'efectes ni de causes,
¿no heu pensat mai: potser una mà secreta
mou la batuta i dirigeix les pauses
i orna amb detalls l'estructurat conjunt
d'una harmonia heroica que interpreta
el sobrecant i ordena el contrapunt?
Carles Fages de Climent, Tots els Sonets, Quaderns Crema 2003
Hi ha un quadre de Kandinsky, Improvisation 7, en què sembla que tots els elements de la pintura siguin engrapats i alçats cap amunt, en una mena d’espiral abstracta. Sempre he pensat que els elements són engrapats d’aquesta manera a través d’una mà invisible, que de forma abstracta, podria ser la de l’artista, que seria al mateix temps com una mà divina, que ho dirigeix tot com si fóssim putxinel·les. El que planteja aquest poema és que davant de certs paisatges sembla que hi hagi una mà d’artista, la d’un déu metafòric, de la mateixa manera es diu que un quadre sembla fet per un déu. En l’harmonia d’un paisatge de la Toscana, semblaria realment que hi hagi la mà d’un artista invisible. “Deixant a part teologals raons”, diu el poema, no és un poema religiós, però sí espiritual.
Fa 6 dies
Entrades
11 comentaris:
De vegades sembla que sí, que és així, que hi ha al món una mà que ho dirigeix tot i que guia la nostra existència sense deixar-nos escollir el nostre destí. És com si ja tot estigués predeterminat i res ni hi puguerem fer.
Però, ací al poema, el tractament que se li ha donat és molt optimista, és com si la mà d'artista ens conduira per un món perfecte, un món ideal on la nit "no sembli gaire trista", o "orna amb detalls l'estructurat conjunt
d'una harmonia heroica"
Tan de bo fos així. La temàtica em sembla d'un idealisme molt exagerat i el fet d'intentar encaixar-la dintre de la estructura tan rígida que exigeix el sonet, per a mi li fa perdre la llibertat d'espressió i no acaba d'acompanyar la bellesa que intenta transmetre amb la temàtica.
M'agrada molt més la teua interpretació i les referències del quadre de Kandinsky que el poema.
Gràcies, Helena
Helena, el meu amic M.A: acaba d'obrie un bloc, com que tu digueres que t'agradaven els seus poemes i que et faries seguidora, ací et deixe l'adreça:lovedepega.blogspot.com
ha començat amb poesia burlesca i humorística, i en la primera, els protagonistes són uns amics d'Algemesí i jo. Supose que hi haura de tot, poesia d'aquest tipus i altra més seriosa.
Ja em diràs que et sembla-
Moltes gràcies, nena!
Ja me'l miraré el bloc del M.A.
Ben trobada la connexió imatges pictòriques-imtages del sonet! sempre apareix sigui filosòficament, poèticament o espriualment aquesta aparent necessitat de trobar una mà, un motor, una paleta o un primer motor que ho mou tot...
L'analogia amb l'art és possible, l'artista és un petit déu.
Déu, el gran artista. Hi ha creients ortodoxos als qui no els agrada la idea dels deistes, els qui per ells Déu és justament una mena de creació constant, abstracta. "Déu per mi és aquesta flor, aquesta banya de bou, tot, no aquell senyor amb barba". Suposo que amb bona voluntat, abdues parts es podrien posar d¡'acord.No sé si hi ha gaire incompatibilitat entre les dues idées.
El que apunta la Joana és interessant. El mateix vaig pensar d'una coseta que vaig fer jo mateix. De tota manera, sap greu contradir part de la teva argumentació, Joana, però crec que no hi té a veure el fet de treballar dins una cotilla molt estricta i fer un perfecte himne a la llibertat si cal. Molts artistes "espontanis" --no tots, evidentment-- em semblen robots i altres que van de robots m'emocionen, entenc l'erotisme que s'amaga sota la seva màscara. Hi ha de tot. El procés o el proccediment, per mi, no hi té res a veure. Cadascú és com és i escollim camins diferents. Al final el que funciona és la comunicació, si el lector ho reb, si s'enamora. L'artista mira de seduir i l'altre hi caurà de quatre potes o li veurà el llautó. És evident que avui tu, Joana, li has vist el llautó al senyor Carles Fages i per tant, el poeta es quedarà sense el teu aplaudiment. Hi tens tot el dret i ell, mira, s'haurà de fotre i aguantar-se. A mi,mira, si que m'ha seduit prou. podria ser que no, però haig d'admetre que l'home se n'ha sortit. Se m'ha endut al llit. Potser no passarem a fer grans coses perquè sóc un home casat i molt decent. Però en fi, això dels "estergeix al pit dels llacs pregons" em farà fer esforços extres per no caure a la temptació de pecar més del que caldria.
Felicitats Helena i una abraçada Joana, des de l'admiració autèntica a totes dues.
Doncs, Florenci, no t'ho penses dues vegades que quan una cosa sedueix i ennamora, no cal posar-li peròs i si te s'ha endut al llit, ja ho saps, que t'aprofite amb tots els sentits, he,he (No t'ho agafes a mal, és una broma, que ja saps, qui en fa, també n'ha de rebre de mica en mica)
Com vols que m'ho prengui malament, Joana? No et pots ni imaginar les coses que m'ha dit el poeta a cau d'orella. Enveja, que tens enveja, que ho sé, que vols quedar-te el "sobrecant que ordena el contrapunt per tu"... Jo l'he vist primer!
(Glups, em pregunto si aquest comentari té a veure gaire amb el poema... perdona Helena, m'he deixat emportar per la passió!)
El sobrecant no estaria mal, del contrapunt no sé, no sé... millor per a tu.
Perdona, Helena, però aquest Florenci, és un provocador, sempre està igual... i un poc de festa no ens vindrà mal.
Una abraçada riallera.
Té no sé què, el sonet, que de sempre m'ha captivat. El compararo, salvant, està clar, totes les distàncies, al rígid cable per on camina el funàmbul que provocarà, a la més mínima espifiada, el desastre pel funàmbul (i el ridícul pel poeta), i per això he trobat encertadíssims, segons el meu parer, els mots de Florenci Salesas quan diu que creu “que no hi té a veure el fet de treballar dins una cotilla molt estricta i fer un perfecte himne a la llibertat si cal”.
I sí, després de llegir l'àgil i divertit diàleg entre ell i la Joana demostra que una mica de festa, com diu ella, “no va mal”. L'enhorabona més sincera a tots tres!
P.S. Val a dir que tampoc li acabo de trobar l'entrellat a això d'estergir al pit dels llacs pregons. ;) Una abraçada, Helena! (Tinc molta feina enrederida al teu blog.)
"i cada vespre als astres passa llista/ i els estergeix al pit dels llacs pregons?":
el pit és relacionat metonímicament amb el cor, els llacs pregons també serien part del cor, per la profunditat que té, la d'una cosa molt petita que n'encabeix una de molt gran, els astres. Per cert que passar llista als astres és com impossible.
Publica un comentari a l'entrada