UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

L’or

No sols en els replecs
de la foscor del cor,
ans també en el reflex
de les aigües del riu,
es manifesta l’or.
Quan el màgic tresor
a la claror somriu:
càntic, imatge,
fins en l’àrid paratge
dominat per la mort,
l’aire fremeix, la pedra viu.


Una variació del mateix poema

Qui cerca avarament
dins la foscor del cor,
no veu com en el riu
es manifesta l’or.
Cap plany si, fugitiu,
ja l’or és vent,
oh cor perplex;
no vulguis del tresor
que brilla esquiu
més que el reflex.

VINYOLI, Joan

No només en la foscor profunda del cor, de l’art, sinó també en la superfície de les coses (en “el reflex/ de les aigües del riu”, el riu d’Heràclit que mai és el mateix, el riu de la vida) que es troba l’or, que som rics. “Quan el màgic tresor a la claror somriu”: quan surt a l’exterior en forma de “càntic, imatge” (la poesia), el món vibra amb aquesta poesia.

“Qui cerca avarament/ dins la foscor del cor”, qui només viu per l’art, es perd la bellesa de la vida en la seva superfície, encara que fugitiva. “No vulguis del tresor que brilla esquiu més que el reflex”: el sol enlluerna, però la lluna és bellíssima de contemplar. “Encara que no puguis mirar cap el sol/ saps que continua brillant” diu una cançó.

Els dos poemes valen la pena: així com a vegades hi ha més d’una interpretació possible, d’altres hi ha més d’una obra possible sobre el mateix, aquests dos poemes en són una constatació.