El matí té la mirada
aterrida d’un gafarró,
tot el cansament que el sol
troba en els muscles
després d’una nit llarga.
Busque un racó
on ningú endevine
que totes les preguntes
s’estrenyen a la vora dels ulls.
Hi ha malsons
que no moren quan despertes,
vents que busquen el ponent.
¡Si el cel no estiguera tan alt,
si la terra no fóra tan fonda!
BLANCH, Berna El baf de l’espill
Per un cantó “El matí té la mirada/ aterrida d’un gafarró”: és com una persona inexperta, en una personificació del matí, i una metàfora en la paraula gafarró. La “nit llarga” pot ser sense dormir o amb malsons. “les preguntes/ s’estrenyen a la vora dels ulls” perquè els ulls, la visió, són metonímia de la lucidesa, al voltant de la qual es generen les preguntes. “Hi ha malsons/ que no moren quan despertes”: a vegades l’art pot ser com la vida, i la vida com l’art.
Per l’altre cantó: “vents que busquen el ponent”: vents que porten a la decadència, la mort. Contraposaria doncs, el poema, el principi i el final del dia o la vida. Com una contraposició són els dos últims versos, carregats de sentiment: “Si el cel no estiguera tan alt,/ si la terra no fóra tan fonda!”: la persona humana se sol trobar entre allò més sublim i allò més grotesc, i costa de trobar el terme mig moltes vegades.
Fa 6 dies
Entrades
2 comentaris:
Gràcies una vegada més Helena.
Qué bé expressa Berna a tot els sis poemes el sentiment de l'esser humà de sentir-se perdut i la sensació que de vegades sentim quan tenint com a referent la magnitut del món, ens veiem com a sers mínims , insignificants
"¡Si el cel no estiguera tan alt,
si la terra no fóra tan fonda!"
Aquest darrers versos tanquen el poema de manera magistral i rematen la idea expossada al larrg de tot el poema.
Cada vegada m'agraden més els poemes de Blanch.
Una abraçada.
M'ha agradat la frase de "Hi ha malsons que no moren quan despertes". La realitat és tossuda, a vegades.
Publica un comentari a l'entrada