El dia celebra que obris els ulls,
i un esclat de llum travessa les cortines.
Batecs de campana empaiten alegres
ales d’orenetes al vent
i es decreta el fi del pànic a perdre’t
i es declara eternament vençuda la set
quan obris els ulls.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (31)
Els dos primers versos són el mateix, els ulls que s’obren i les cortines que són travessades per la llum. Els “batecs de campana empaiten alegres/ ales d’orenetes al vent” és una sinestèsia que barreja sentits diferents i una personificació alhora, molt i molt lírica: amb ella vola. “i es decreta el fi del pànic a perdre’t”, com “l’état de bonheur permanent” de Moustaki: encara que no hi fos, “es declara eternament vençuda la set”, no la pot substituir per algú altre. Tot, celebrant que obri els ulls, simbòlicament: quan els obre a ell de manera immutable.
Fa 6 dies
Entrades
7 comentaris:
Decretar la fi del pànic i eternament vençuda la set. Contundent, poèticament contundent.
Salut i Terra
Sí, Helena, és un poema molt líric. Jo identificaria els batecs de les campanes i el aleteig de les oronets amb els batecs del cor i la sensació de benestar que es produeix en poder gaudir un dia més d'un nou despertar.
Un despertar que es compara a una festa amb esclats de llum que suposa un goig personal en comprovar que la tèbia frontera que separa els amants al somni, on cadasqun viu el seu món, es trenca al dia següent i sobreviu a la por o esglai que suposa poder despertar sense la llum que desprenen els ulls, es a dir la pasió de continuar vivint mantenint viva la fase d'ennamorament que moltes vegades sols apareix en els començaments de les relacions i després s'esvaeix per a passar de l'estima a l'afecte.
Açò pel que respecta a la temàtica. I referent a les figures retòriques comencem per la personificació del dia, una metàfora relacionant les cortines amb les possibles fronteres que poden separar una parella, les tres sinestèsies que trobem als batecs de campana, les alegres ales i la set vençuda.
Totes elles molt ben aconsegudes, i a més per a finalitzar destacaria la gran musicalitat que es produeix en llegir el poema.
He gaudit molt compartint aquest poema, moltes gràcies, Helena
Gràcies a tots dos.
de nou eternes gràcies per fer viure els meus poemes i llegir-los amb tanta estima
El poema és com un ban. M'imagino sentir el pregoner, tocant primer el seu corn, i després llegint el que duu escrit al paper, amb la veu a tot drap.
Sóc la finestra número cinc que s'obre, per veure de que va l'escandalera. I és estupenda! Tot bones notícies! Tan de bo tots els pregons fossin així! El B.O.E. seria la meva lectura favorita.
Gràcies Helena per compartir aquest poema d'amor tan vitalista amb nosaltres.
El poema em demostra certa por a la mort que pot esdevenir de nit.
La fi, que és retira amb el dia.
Ostres, estimada Olga, sempre tan alegres, eh. En llegir el teu comentari se m'ha ennuegat el café. De tan bon humor que m'havia posat aquesta poesia...
Confio que no et preguis malament aquesta petita conya, feta amb tot l'afecte.
Voldria aprofitar el meu atreviment --ja que hi som-- per dir-te que últimament he llegit alguns textos teus i podria dir que el meu cap de suro ha aprés a gaudir-los. Siguem justos: ara crec que ets una de les millors escriptores de les que fan servir la nostra llengua com a eina. No se't pot llegir com si fossis un anunci en una façana de la ciutat, però. Això és bo. El problema no és teu, sinó dels que caminem massa de pressa.
Per cert, ara sóc jo qui aixafa la guitarra: ara mateix me'n vaig a un enterro. Amor/mort, mort/mor, sempre igual, la roda que no para.
Bon dissabte.
Publica un comentari a l'entrada