Com que ens vam acostar a la porta
i tu sorties just llavors,
caminàrem sense pressa
per la vorera humida,
fins a trobar la placeta
on beuen gasosa i fulles de pollancre
els noctàmbuls cofats de silenci.
Tota mort és suspesa
fins que el son l’acompanya.
XIRINACS, Olga Óssa Major
Poema important per aquests dos versos: “Tota mort és suspesa/ fins que el son l’acompanya”. Es tractaria del rebuig a donar per mort un amor per part d'aquells que encara estimen, per exemple, fins a rebre el tret de gràcia. La mort és suspesa fins que no sura en un poema (idea de Ferrater), en el son o l’inconscient, que en marcaria la mort definitiva. El son s’associa amb la poesia manta vegades, per altra banda, idea que s’escau aquí, i diuen que l’escaiença fa poesia, a més. Pel que fa a la resta del poema, descriuria una escena de les que podrien surar en la memòria, en el poema. “on beuen gasosa i fulles de pollancre” seria una sinestèsia-metonímia, per parlar amb el llenguatge més concís i poètic d’“els noctàmbuls cofats de silenci”, una altra imatge sinestèsica. Barreja allò físic amb allò gairebé espiritual, el silenci. Sembla que no hi tingui gens a veure el final del poema amb la resta, però sí que s’escau, per exemple pel mateix silenci i la idea de la mort.
Fa 6 dies
Entrades
4 comentaris:
De tot el poema, em quede amb els dos darrers versos.
Recorde una entrada d'Olga on parlava de la mort com un plaer molt dolç i ella mateixa comentava que és un tema que moltes vegades la gent rebuja d'entrada per ser considerat quelcom dolent i en certa manera tabú.
La identificació de la mort amb el son torna a reflectir aquella sensació de dolçor que ella comentava.
Realment no acabe de lligar aquestos versos amb els anteriors, que són molt narratius. El contrast que s'aconsegueix és molt gran, però em fa pensar que els noctàmbuls, no són res més que aquelles persones que no aconsegueixen trobar el son que l'acompanya, és a dir la mort. Seria la única relació que aconsegueix lligar el sentit temàtic del poema al voltant de la mort.
Supose que ningú millor que la mateixa Olga, per a que ens puga deixar la clau interpretativa.
Ha estat un plaer, però sàpigues que m'he trencat la closca i la necessite urgentment, que ultimament la ment es dispata sola i si s'acava de trencar, veurem com acabe. (És broma)
Gàcies, Helena.
acaba, que els dits tampoc estan molt fins, he,he.
B7s
I dispara, no sé com puc escriure així, tot se m'escapa, es dispaaaaaaaaaaaaara
Doncs jo aquesta poesia la trobo perfecta, i aquests dos versos finals adientíssims. És evident que marquen un contrast, en la manera que diu la Joana. Però a mi m'entren suavíssimament.
Per a la resta, no em veig en cor a afegir res a les observacions erudites i atentes de l'Helena. M'interessa molt també la referència que fa la Joana al comentari fet per la pròpia Olga sobre el rebuig habitual de la gent davant la idea de la mort. No me n'he pogut estar de portar-vos aquest text escrit per un vell amic --per mi insuperable-- que tracta exactament sobre això que comenta la Joana:
http://elquaderngris.cat/blog/?p=82
En prosa crua i dura --no podia ser d'una altra manera venint de qui ve-- la reflexió acaba portant al mateix lloc.
Altres mitjans expressius, idèntic destí.
Publica un comentari a l'entrada