UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics,
i era verd clar i verd fosc.
Viatjàvem per un cel inesperat,
solcat de branques vermelloses
I un llac blau fosc sense temors amagats.
El sol de la tarda hi posava misteris llunyans,
I nosaltres somrèiem.

Ens besàvem les mans i posàvem ales als somnis.
Besàvem el pintor que ens conduïa per terres dolces
i boscos amables.
Sonaven concerts màgics:
pianos de capvespre amb poloneses grogues,
velluts de Brandemburg,
fustes de caoba
i gessamins de finestra al mar.
Després tot quedava tancat als llibres,
que guardaven la llum definitiva.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Poema que comença com acaba: “Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics”, i : “Després tot quedava tancat als llibres,/ que guardaven la llum definitiva”. Entremig, tot el que desvetllen els llibres. Els llibres, els poemes, com a continents, com a capsa on es guarden i es troben els somnis, les aventures, els sentiments, allò de més líric per a un nen, per a una persona. Llibres com a sinònim diàfan de felicitat, amb tots els colors: “verd clar”, “verd fosc”, “vermelloses”, “blau fosc”, “grogues”: tots els colors de l’art de Sant Martí s’hi troben, allà on torna a encabir-se la llum definitiva fixada per a la posteritat, la llum de l’autor, objectivament preservada per al lector, que la farà subjectiva de nou.