Pedra
1. Mur
Mirar com perdent la mirada
-liquen, falguera, rovell-,
inundar-me de pedra, ser pedra, ser vell
com el món, reposar...
Pesar,
ocupar un cert volum en l'espai,
un lloc definit i no moure-me'n mai,
escalfar-me amb el sol, refredar-me amb el vespre...
Anar-me esquerdant
molt lentament, esberlar-me
algun dia, engrunar-me més ràpidament cada cop,
ser pols en el vent,
no ser res, reposar...
JOU, David
Heus aquí un poeta que vol ser pedra. Que mira absent, bada (“com perdent la mirada”), que vol ser liquen, falguera, rovell (o sigui paràsit de la pedra o de l’escorça, paràsit de l’art, pel que té d’abstracte, de “pedra”). Quan hom deixa d’estar enamorat, ve la “petrificació”, segons Alberoni. La veu poètica vol ser vella, “reposar...”, no vol estimar, vol que no li facin mal o que no en faci ella, de mal, no té pas gaire en compte la vida.“Pesar”, tocar de peus a terra, en el sentit de no ser lleuger i frívol, no basar-se només en l’estètica. Vol la idea perenne, la poesia que romangui, i viure de manera natural, sense comoditats, austerament. Anar-se erosionant amb la vida, convertir-se en “pols en el vent”, en art. “reposar...”: “Hi ha calma/ a tots els cims,/ cap alè no bressa, dels arbres,/ la branca més alta./ Al bosc callen els ocells./ Espera, que aviat/ també tu reposaràs" (Goethe). El "mur" del subtítol ho seria a la vida, fet de pedra.
Fa 1 setmana
Entrades
8 comentaris:
ser pedra és en certa manera aspirar a l'immortalitat, però aqui més aviat sembla un posat immovilista de no comprometre's en res, d'una clara indolència davant la vida, un "laissez faire" contemplatiu.
Helena, aques poema em va cridar molt l'atenció quan el vaig llegir i encara ara li dóne voltes.
Jo diria que el poeta deriva des de l'estat contemplatiu a l'acomiadament de la vida, la mort, el no-res-
Helen, gràcies per participar.
Es viu molt tranquil, com una pedra, depèn del que busquis. "And a rock feels no pain, and an island never cries" (Simon & Garfunkel).
M'encanta aquesta cançò, la música i la lletra.
Que el jo poètic busque la imatge de la pedra m'ha sorprés agradablement; no sol ser massa habitual moure's en aquest camp semàntic.
Salut i Terra
"Sólo digo mi canción para quien conmigo va": el jo crític es projecta molt sobre el jo poètic en aquest cas, la identificació és molt gran, ja es nota.
Aquest poeta publica cada setmana a l'Eco de Sitges. Últimament està obsessionat amb el tema de l'actualitat política interna catalana. M'agrada més quan es mou en el territori on es va palntar aquest poema que comentes --d'una manera molt suggerent-- aquí.
La pedra, pobreta. I a més, no pensa.
Perdona, però no em puc aguantar d'explicar una tira còmica del dibuixant Johnny Hart, de la sèrie B.C (dels anys 0/60, una d'aquelles coses que no l'importa a ningú, avui dia).
A totes les vinyetes el mateix dibuix: una flor i una pedra, costat per costat.
La flor - El meu somni és que vingui una abella, s'impregni amb el meu polen, i que després, voleiant pel cel, l'escampi per tot el camp, i del fruit espolvorejat neixin milers de floretes com jo.
(vineyta de silenci)
Flor - I tu, pedra, quin és el teu somni?
Pedra - Què un terratrèmol de grau 10 a l'escala de Richter vingui i em mogui d'una punyetera vegada de lloc, ben lluny d'aquí.
Publica un comentari a l'entrada