UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Molt a sovint el món se’m fa de mentida
MARIA JOSEP ESCRIVÀ


He cordat a un parpelleig
Tota la llum
Que ventrella en la finestra.
Ara puc filar les agulles
Que cusen missatges en l’ànima,
Sentir el temps alentir-se
I somniar el cristall.
Podria parlar-te
Del blanc perfecte de les flors,
De l’angoixa de la llàgrima
En separar-se dels ulls.

Em pertanyen les hores
Que mai no viuré.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

El parpelleig de l’ull seria paral·lel al de “la llum/ que ventrella en la finestra” (que fa ventre, una metàfora per indicar com la llum entra en l’habitació): l’ull vol ser equivalent a la finestra, s’hi ha cordat, a la seva llum. Les agulles “que cusen missatges en l’ànima”, serien les plomes amb què escriu poemes. El temps s’alenteix amb la poesia, perquè aquesta reté l’instant, tot somniant el cristall de l’obra artística, allò que no es percep del tot però que hi és. “Podria parlar-te/ del blanc perfecte de les flors”, faria referència a la idea que una mica de brutícia ja fa impura la blancor de la neu, així com ha de ser senzilla i directa la idea per fer un bon poema. Segueix parlant la veu poètica, del fet de ser poeta: “L’angoixa de la llàgrima en separar-se dels ulls”: l’angoixa en mostrar al món els propis sentiments.

Encara que no les visqui, li pertanyen les hores, l’experiència perduda: com en la narració de Kafka, “Davant la llei”, la porta és feta per, dirigida a la veu poètica, encara que no li sigui accessible. “les hores/ que mai no viuré”, són les del parpelleig, les milèssimes de segon en què els ulls es tanquen, això sense tenir en compte quan es dorm. De fet encara que no les visqui, a través de la poesia són seves, és un altre tipus de vida.“el món se’m fa de mentida”, vol dir que no creu en res que no sigui poesia o art, aquesta poesia que acaba de defensar amb tant de sentiment.