Faig servir paraules velles i gastades
que molts altres han ja usat.
Envelleixen les paraules, i els mots
dels que maldestrament intento,
amb no massa encert, sembla
donar-els-hi algun sentit.
Faig servir paraules velles i gastades
potser perquè no hi ha res de nou a dir
i tot ja ha estat explicat abans
pels qui em varen precedir.
Quin sentit té doncs continuar
barallant-me amb elles cada dia
patir per que tinguin algun sentit.
Amb paraules gastades intento
explicar noves històries
que encara no han envellit
però ho faràn aviat.
Són les històries de sempre
que ja s'han explicat,
una, dues i cent vegades
pels qui m'han precedit.
La vida és una rutinaria iteració
de situacions quotidianes.
PUIGCARBÓ, Francesc
Els cantants d’un grup musical deien que tot és inventat. També es diu que una idea genial sempre ha de ser una idea original. I com sempre, la veritat en el terme mig. Sempre, sempre, hi ha alguna cosa diferent a dir. L’obra poètica o literària és com una muntanya, més o menys alta, però des d’un avió es veuen totes iguals, fins i tot l’Everest.
Les paraules, certament, envelleixen, es transmuten, canvien de significat, a través de les connotacions i la polisèmia: per creativitat popular. Despés venen els recursos literaris i les llicències poètiques per acabar-ho d’adobar. “La vida és una rutinària iteració/ de situacions quotidianes”: i què faríem sense la quotidianeïtat, tant com sense l’excepció? L’una ressalta l’altra, es necessiten.
Fa 1 setmana
Entrades
6 comentaris:
Helena, aquest poema ja el vaig comentar al blog de Frances. Et deixe ací el que li vaig dir:
Potser les paraules han estat utilitzades ja abans per altres, però no de la mateixa forma, les possibilitats de combinar-les són infinites i la sensibilitat que fem servir és molt diferent segons la persona que juga amb elles per a donar-li el seu encant personal.
També existeixen els colors i les diferents tècniques de pintura, i no obstant això el resultat, la creativitat i els sentiments que cada quadre transmet són diferents, no?
I per altra banda em negue a acceptar que la vida siga una rutinaria interacció d'accions rutinaries, tot i que moltes vegades ho veg així, no et lleve del tot la raó.
Ho sento, hui no sóc molt bona comentarista.És un intent de negar-me a acceptar tot el que dius perquè en el fons és una gran realitat, és tot així com tant bé descrius al poema, però jo voldria que fora difrent, voldra... que sé jo el que voldria.
Llegir ara la teua interpretació suposa acceptar que res és negre o blanc i que podem optar per extrapolar la temàtica i aplicar-la al procés de creació literària i mes concretament a la poètica.
Un granplaer.
Com ja et deia abans, encara no em veig capaç de comentar. Temps al temps. Però si és un plaer llegir els poemes i les teves interpretacions.
Joana:
Ja l'havia llegit, el teu comentari, molt bo.
Alyebard:
Gràcies per visitar-me i pels teus elogis.
vaig de bòlid, sort que he donat una ullada al teu bloc. Gràcies per posar i comentar el poema.
Ja li vaig dir a Joana que varen atropellar al meu pare i avui l'han operat, menys mal que ja està bé.
Una abraçada,
Aquest és un tema que al creador sempre el fa patir. El poema, en aquest sentit, és molt directe, sense additius, colorants ni conservants. Podria ser gairebé una espècie d'himne del creador conscient del pes del passat gloriòs de tots els qui el precedeixen.
Aquest és un tema que m'interessa especialment. El poema és molt ajustat a defensar la idea, anant directe al gra. El contingut és tan autèntic, d'un patiment tan personal, que el poeta ha sabut que la millor estètica, en aquest cas, era no deixar que l'ego s'interposés, en absolut.
Sembla una contradicció: per buidar-se, per ser ell mateix, el poeta ha fet callar allò que seria la seva pròpia veu.
No sé si m'explico.
Vull dir que ha aconseguit que la seva pròpia personalitat no oculti el que té dins l'autèntica persona. Hum...
Potser millor --tercer intent!--, tot allò de personal, que no és sinó vanitat d'escriptor, d'artista, en no existir, hi apareix el veritable artista, el que té coses a dir. L'art, en desprendre's d'art, arriba a l'art pur.
Uf! massa paraules embolicades per a un poema que s'explica per sí mateix, clar com un matí de primavera després d'una ventada.
El comentari, magnífic, com sempre. La imatge de l'aviador damunt les muntanyes és tan clara com el poema. Al cap i a la fi, no deixem de ser humans. Som més alts, més baixos, més talentosos, menys. Però humans, a la mesura humana. I aixòno és ni bo ni dolent. És. Hi ha algun monstre, és veritat. Però, al capdavall, un monstre a la mida humana: podrà aparèixer algú que potser faci dos metres cinquanta, o un Mozart. O uns quants. El que no passarà mai és que algú faci tres cents metres d'alçada o compongui música com ho faria un resident del planeta X-234-NGC.
Som tan diferents com les muntanyes. N'hi ha, certament, de molt estranyes. Però al capdavall totes s'assemblen. Però no n'hi ha cap d'igual. Mira, per exemple, que difícil que és de fer un bon plagi! El bon coneixedor el detectarà. Com les muntanyes, som incopiables al cent per cent.
Molt bon comentari, Florenci. "L'art, en desprendre's d'art, arriba a l'art pur": no ho he llegit enlloc, això. Ja sé per on vas, però, et referiries a alguns poemes de Kavafis, per exemple, que són tan directes que sembla que no hi hagi art i és quan més artístics són, amb un gran sentiment. L'art com més senzill més art és.
Publica un comentari a l'entrada