El coll es vincla
en la corba d’un gest.
Carícies crida.
Vol passar la tendresa,
la pell és el camí.
El coll, metonímia i personificació alhora, “Carícies crida”. Aquesta frase, així, en punt i a part, al mig del poema, connectant la introduccció i la conclusió. O sigui, la visió de “la corba d’un gest” és corresposta per “la tendresa”, de la qual “la pell és el camí”: sembla posar els sentits per davant, i és que les carícies són la part més noble d’una relació física, allò aparentment més superficial. A mi m’entusiasma el Valéry de “les emocions, els ideals, la bellesa, intervenint com a motors de l’excitació de cert múscul”. Després ja pot venir la pell, des del modest punt de vista de qui escriu això.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (23)
Fa 1 setmana
Entrades
3 comentaris:
moltes gràcies de nou per comentar un poema meu.
Bona any nou, i que sigui un any 10
Tot un món de sensacions respiren a tot el poema. Una mostra més d'una gran sensiblitat que es manifesta en tots els altres poemes del llibre.
Gràcies per compartir, Helena.
Escriure que “El coll es vincla / en la corba d'un gest” és una mostra del que jo, amb mi mateix, (ens entenem força bé tots dos) :)) en dic un “traç”, en clara referència al que s'entén com a traç en les arts plàstiques.
Ferm, concís, segur... Admirable traç el que demostra en aquests dos versos el poeta!
P.S. Vaig demanar al tió aquest llibre, i me'l va portar.
P.S.(2): Quan decideixo escriure algun comentari en aquest blog no miro mai què s'ha dit en els comentaris que s'hi han enviat abans per no sentir-me influït en la interpretació que jo en pugui fer del poema. En aquest cas, no havia vist, està clar, el comentari de l'autor del poema, al qui des d'aquí felicito.
Publica un comentari a l'entrada